Ja hem parlat en entrades anteriors del procés de "aterratge suau" de la bombolla immobiliària espanyola i de les maniobres del sector per socialitzar la ruïnosa nova situació. El darrer episodi de la pel·li ha estat especialment sonat perquè la fallida ha afectat la major promotora de l'Estat (Martinsa-Fadesa), perquè sembla haver-s'hi descobert fraus comptables importants i perquè ha esquitjat alguna de les entitats crediticies més importants del nostre país (La Caixa, sempre en vanguàrdia de l'obra social!) Ara bé, allò que més gràcia m'ha fet de tota la pel·lícula han estat l'exigència del Fernando Martín perquè l'Institut de Crèdit Oficial (és a dir, tots nosaltres amb els nostres impostos) li salvéssim la papereta.

Òbviament aquestes no són (o no haurien de ser) les regles del joc de l'economia de mercat que tan defensa l'empresariat. Quan el gruix de l'opinió pública (i de moment també el Pedro Solbes) així ho afirmem, les patronals del totxo ens responen que ells bé eren bons per pagar impostos quan generaven abundants plusvàlues, per tant ara reclamarien un retorn d'aquesta "generosa contribució" Òbviament l'argument és trampós, en primer lloc perquè la pressió fiscal a les empreses del nostre país no es caracteritza pas per ser comparativament massa intensa. Però, sobretot, és un argument trampós perquè el nostre sector immobiliari s'ha caracteritzat per uns nivells de frau fiscal d'aupa. I el que és pitjor: amb una tolerància absolutament increïble per part de l'administració tributària, segons han denunciat els professionals d'Hisenda. Podeu llegir la notícia en blogs com aquest perquè en els grans mitjans ha passat (com no) completament desapercebuda.

Quina pena de país! De vegades em ve el ramalassu expiatori-cristià i acabo pensant que ens mereixem la que ens està a punt de caure'ns al damunt.

]]> 2008-05-19T10:40:00+01:00 anarresti http://anarres.zoomblog.com/archive/2008/05/08/els-diners-de-les-nostres-pensions-per.html http://anarres.zoomblog.com/archive/2008/05/08/els-diners-de-les-nostres-pensions-per.html En una entrada anterior comentava les brutals pressions que estan exercint els lobbys immobiliaris i financers per aconseguir socialitzar els costos del "aterratge suau" que estem vivint.

Pensava, ingènuament, que la cosa aniria per les bambalines del poder i que els apanyillus corresponents s'acordarien de forma discreta. Però no, els grans especuladors del país presenten les seves exigències amb llum i taquígrafs, sense cap mena de complex. Concretament llegeixò aquí que "las asociaciones de bancos y cajas de ahorros de España están pidiendo al Gobierno utilizar dinero del Fondo de la Reserva de la Seguridad Social para hacer frente a la crisis inmobiliaria. Plantean que el brazo financiero de la Seguridad Social invierta no sólo en deuda pública, sino también en cédulas hipotecarias o bonos de la banca"

Manllevo i faig meus alguns dels comentaris més obvis que al respecte es fan en aquest fil: 1r. Per què socialitzar les pèrdues quan en el seu moment no es van socialitzar els ingents beneficis? 2n. Ja han arruïnat als joves i ara van pels vells!

ACTUALITZACIÓ: Una setmana després, el debat segueix aixecant bombolles, si bé en sentits no sempre previsibles. Per una banda Solbes sembla resistir (de moment) els cants de sirena. Mira per on, aquest home encara serà un liberal coherent: "Que es forma una bombolla immobiliària? .-Bé, que es formi. Què explota? Bé, que exploti". Laissez faire, laissez passer. Mai m'hagués imaginat alegrant-me d'aquesta coherència liberal, però és evident que encara seria pitjor deixar sueltu al capital en períodes de vaques grasses i intervenir per salvar-li el cul (amb diners de tots) en l'actual conjuntura. Al respecte, us enllaço un article imprescindible d'Antón Costas a El País Catalunya. En l'altre extrem de la balança, a qui trobem defensant la transferència de fons de la Seguretat Social per auxiliar al capital financer? Doncs a la UGT! Sí, sí... tal com sona. Aquí teniu la font. Vivir para ver!

La palla mental anterior ve al cas d"una notícia que ha publicat la SER: el govern autonòmic de Madrid i la Conferencia Episcopal han signat un acord que no només regula l'assistència religiosa en hospitals (fins aquí lògic) sinó que obre als capellans decisions com donar o no sedació terminal a un malalt, practicar un avortament o reanimar o no a un nadó amb malformacions.

Crec que em quedaré en la descripció de la notícia. Les valoracions i possibles respostes que se m'acudeixen caurien massa en el camp del políticament incorrecte.

EDITO AMB ACTUALITZACIÓ DE LA NOTÍCIA: per tal d'evitar greuges comparatius, L'Església del Monstre Volador d'Espagueti també exigeix estar present en els comités d'ètica dels hospitals madrilenys. Val més que ens ho prenguem així...

;-)

Primera: tanta sort que donaven el keynessianisme per enterrat, perquè això és New-Deal pur i dur! En altres paraules: que no s'han exprimit massa la mollera i han optat per les polítiques anticícliques "de tota la vida" Vist això, un sospita que les anomenades "polítiques d'oferta" amb que els economistes neoliberals ens van taladrar durant els 90... doncs no deuen ser tan efectives com ens volien vendre! Com diuen en castellà: no hay más cera que la que arde. L'única manera d'afrontar l'atur és crear llocs de treball.

Segona: anem bé per aquest camí? En principi tots els progressistes estem per enfortir el sector públic i si la despesa corresponent es fa en béns col·lectius d'inversió (típicament infraestructures), doncs molt millor! Només un dubte, però prou preocupant. ¿No estarem insistint en más de la mismo, però ara en versió diner públic? ¿Realment hem de continuar apostant per aguantar l'economia sobre el totxo? ¿O potser és el moment de buscar alternatives amb més futur? Òbviament em refereixo a reciclar el nostre teixit industrial per fer-lo més competitiu. Les fórmules són ben conegudes: segments de producció "no-madurs", R+D, valor afegit, productivitat, qualificació, mercat laboral de qualitat, sostenibilitat... No tindria més sentit orientar l'esforç públic de reconversió cap aquí? Potser és un camí complex però no pas impossible. Altres països comparables al nostre com Finlàndia o Irlanda l'han seguit fa poc. I no els hi ha anat pas malament!

Primer. Com hem arribat a aquest extrem? A mi, que no sóc economista, em va costar d'entendre-ho fins que em va caure a les mans aquesta entrada del blog del Nacho Giral. L'explicació és una mica llarga però molt entenedora. Si li hem de buscar alguna limitació, només esmentar que es centri tant en la crisi immobiliària nordamericana i no contempli els efectes financers de la bombolla hispana. Però aquesta darrera ferida encara no ha començat a sagnar de debò. Si voleu assistir en directe al nostre propi espectacle (es preveu molt gore), ja sabeu: la sala és burbuja.info  A no, perdó, que el Sr. Solbes ha trobat una fórmula màgica per salvar la situació: posar diners públics per facilitar l'allargament dels terminis hipotecaris. En altres paraules: mirar d'apagar el foc amb gasolina. Vivir para ver: l'Estat fent competència deslleial als xiringuitos financers d'agrupació de crèdits!

Segon. I ara què? És un d'aquells moments en què interpel·les als teus amics liberals i els hi preguntes si ens hem de mantenir fidels a allò de la no-intervenció dels poders públics. ¿Som coherents i deixem que els mercats s'ensorrin, de la mateixa manera que hem deixat que s'ensorressin les classes populars? O bé iniciem el rescat de tot un sistema financer amb diners dels contribuents, és a dir, bàsicament de les rendes del treball. Bé, de fet aquest darrer és un camí ja iniciat arreu: als USA la Fed no para de baixar tipus, a la UE el Banc Central no para d'injectar liquidesa, al Regne Unit nacionalització pura i dura del Northen Rock... El preu de tot plegat? Inflació, popularment coneguda com "l'impost dels pobres". Però aquest és un efecte secundari políticament assumible, en tant que sempre es pot atribuir al "desgavell salaria imposat pels treballadors i els seus sindicats" i justificar una nova vuelta de tuerca al respecte.

Per tant, com diu Krugman, preparem-nos per veure una "operació rescat" en tota regla. Allò tan impensable per a un liberal coherent, està a punt de ser realitat. Qui sap, potser fins i tot una realitat inevitable.

Un cop feta l’obligada declaració de dol, con la música a otra parte. Heu anat a veure Juno? Sincerament, em feia una mica de por: típica pel·li d’adolescents USA, pensava. Res més lluny de la realitat.  Com molts sabreu és la història d’una noia que es queda embarassada i decideix triar uns pares adoptius presentables per al seu nadó. Genial la demolició de tòpics sobre maduresa vs. immaduresa, guaissisme vs. grisisme, gaudir-la-vida vs. paternitat... No m’estranya que la crítica ianqui l’hagi triat com millor pel·lícula  independent del 2007.

A banda de la “chicha” l’altre bon motiu per anar a veure Juno és el bon rotllo amb què surts del cinema. I això que descriu un petit drama! En vaig traure una conclusió que potser ve al cas de l’inici d’aquesta entrada: el teu benestar no depèn només de les hòsties que et cauen sinó, sobretot, de com les afrontes. Receptes-Juno al respecte: buscar sortides racionals, desdramatitzar, no emparanoiar-se... i ironia en dosis industrials. I mentrestant la vida sempre reviscola. I sovint no tan lluny com ens pensem.

La paranoia anterior ve al cas d’una campanya publicitària que he vist avui en l’aparador d’una coneguda cadena de cosmètics i perfumeria.  Us adjunto les imatges més avall. Parlen per si mateixes, no crec que calguin moltes més consideracions. Aquí la web coporativa per si la curiositat morbosa us apreta.

I òbviament havia de sortir l’exemple de la campanya electoral i del recent “cara a cara” Zapatero-Rajoy: to crispat, manca de propostes, ús de dades tergiversades... Com diu Ramon-Cortes “ens estan cridant a l'orella i amb un nivell d'agressivitat que ens posa en guàrdia (...) Aquesta forma de comunicació tan agressiva funciona entre ells, però no inspira la resta dels ciutadans. Per això es queden a casa (a l’hora de votar)”

Clar que sempre ens podem conformar pensant que a casa del veí la cosa és més bèstia. Em refereixo, òbviament, al to fratricida que estan prenent les primàries del Partit Demòcrata nordamericà. La filtració de l’exòtica foto d’Obama disfressat de somalí per part de l’equip de Hilari n’és el darrer exemple. Més enllà del dubtós aspecte estètic del candidat, no em quedava clar el perquè de l’escàndol. Confesso que em va costar caure en el rumor de les preteses afinitats filomusulmanes d’Obama  i el paper que podia tenir la foto en el reforçament d’aquest estigma. Vivir para ver!

Al nostre país el procés ha estat francament accelerat, fins al punt de conviure joves-tècnics-precaris-mileuristes amb les restes d’una vella classe obrera industrial, normalment menys qualificada però que gaudeix d’unes millors condicions laborals i salarials. Lògicament la comparació ha generat tot un seguit de preguntes incòmodes: serem la primera generació que viurà pitjor que els seus pares malgrat haver assolit un nivell formatiu molt superior? Té sentit estudiar tenint en compte com està el patí? Podré algun dia emancipar-me amb un mínim de seguretat?

De les moltes dimensions que té el problema, avui només en comentarem la salarial. La Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (Aneca) ha estudiat la situació laboral dels joves titulats cinc anys després de concloure els seus estudis. Només apuntar dues de les conclusions: (primera) el sou mitjà de la seva primera feina postitulació és de 762€ i (segona) lògicament aquests nivells retributius estan a la cua d’Europa.

La setmana passada el Rajoy reprèn la proposta-Mas del “carnet per punts per a immigrants"  i la reformula, brillantment, com a “Contracte d’integració en els bons costums hispans”. Fins aquí res sorprenent. Em va sobtar més que l’endemà el PSOE s’incorporés a la festa tot prometent l’expulsió-expres per als estrangers condemnats per violència de gènere. 

De tot plegat...què voleu que us hi digui que no s’hagi dit ja des de l’espai democràtic i progressista, tant social, com polític, mediàtic i acadèmic. Si m’ho permeteu, em quedaré amb la brillant ironia del president de la Federació d’Associacions d’Immigrants Romanesos a Espanya (Fredom), Miguel Fonda Stefanescu, que demanava a Rajoy que era prioritari per demostrar integració: veure toros, saber jugar al mus o dormir la siesta a diari.

L'esclat de la pseudoeconomia immobiliària era ben previsible però, fins la precampanya, havia estat totalment negligit pels nostres mitjans. No així per la premsa econòmica internacional (The Economist, Bloomberg, Wall Street Journal...) que porten anys advertint dels peus de fang del gegant. Fins fa sis mesos aquí érem ben pocs els que advertíem del perill: bàsicament un fòrum que tardanament ha adquirit notorietat i algun bloggers-plastes com servidor (vegeu aquestes entrades de l'anterior etapa:1,2,3,4)

Ara la bombolla peta ben inoportunament a les portes d'unes Generals i la resposta del President Zapatero té un punt de patètic: simplement negar l'evidència dels indicadors (increment de la taxa d'atur, creixement de la morositat hipotecària, caiguda de preus residencials, problemes generalitzats de liquidesa del sistema financer...). El via-cruscis preelectoral pel qual deu estar passant és un càstig més que merescut pels seus pecats capitals en relació a aquest tema. Per citar-ne només dos:

1. Arraconar el que havia estat el seu equip econòmic abans d'arribar a la Moncloa (De Sebastian, Sevilla...) a favor d'un tecnòcrata neoclàssic com Solbes. Almenys els primers tenien clar quin era el problema i (si més no a nivell analític) quines eren les impopulars però necessàries mesures a prendre: una profunda reforma fiscal que acabés amb els estímuls al sobreendeutament hipotecari i possibilités la reaparició de la cultura del lloguer. Durant la darrera legislatura, la pràctica del Ministeri ha estat ben bé la contrària: fer com si la bomba de rellotgeria no existís, repetir mecànicament "missatges de confiança" i...qui dia passa, any empeny!

2. Un segon pecat, aquest més polític que econòmic: no fer cas al Jordi Sevilla quan fa uns mesos va anticipar a Zapatero el calendari de la crisi i li va recomanar d'avançar les eleccions.

I des de l'esquerra tranformadora, ¿Qué hacer? Algunes idees al respecte:

1.  No deixar el tema en mans de la dreta. A Zapatero potser no li queda més opció que el "pío, pío, yo no he sido"... però no és el nostre cas. Cal denunciar la perversió del model que ens ha portat a aquest carreró sense sortida, proposar sectors econòmics alternatius a desenvolupar i eines per desactivar la bombolla hipotecària. Difícil tasca? Sens dubte. Però alguna resposta haurem de donar. 

2.  No enganyar-nos respecte la que ens cau a sobre. Sí, em refereixo al calat de la crisi (aquí una explicació del perquè crec que anirà a més) però sobretot a les seves implicacions polítiques. Guanyi qui guanyi les generals el primer que farà serà oficialitzar la crisi i anunciar les corresponents "polítiques d'ajustament" per fer-hi front (reformes del mercat de treball, retallada de despesa social, canvis fiscals regressius...) I si, com crec, guanya Zapatero amb una majoria simple, la següent pregunta hauria de ser: amb qui pactarà aquesta mena de mesures? Amb nosaltres? Ben segur que no. Amb el PP? Amb els nacionalismes d'esquerres? No compto pas que estiguin disposats a pringar-se en mesures tan impopulars. Només queda CiU... i tots sabem quin és el seu preu. Ho sento: avui no tinc el dia optimista.