anarres

Ja hem parlat en entrades anteriors del procés de "aterratge suau" de la bombolla immobiliària espanyola i de les maniobres del sector per socialitzar la ruïnosa nova situació. El darrer episodi de la pel·li ha estat especialment sonat perquè la fallida ha afectat la major promotora de l'Estat (Martinsa-Fadesa), perquè sembla haver-s'hi descobert fraus comptables importants i perquè ha esquitjat alguna de les entitats crediticies més importants del nostre país (La Caixa, sempre en vanguàrdia de l'obra social!) Ara bé, allò que més gràcia m'ha fet de tota la pel·lícula han estat l'exigència del Fernando Martín perquè l'Institut de Crèdit Oficial (és a dir, tots nosaltres amb els nostres impostos) li salvéssim la papereta.

Òbviament aquestes no són (o no haurien de ser) les regles del joc de l'economia de mercat que tan defensa l'empresariat. Quan el gruix de l'opinió pública (i de moment també el Pedro Solbes) així ho afirmem, les patronals del totxo ens responen que ells bé eren bons per pagar impostos quan generaven abundants plusvàlues, per tant ara reclamarien un retorn d'aquesta "generosa contribució" Òbviament l'argument és trampós, en primer lloc perquè la pressió fiscal a les empreses del nostre país no es caracteritza pas per ser comparativament massa intensa. Però, sobretot, és un argument trampós perquè el nostre sector immobiliari s'ha caracteritzat per uns nivells de frau fiscal d'aupa. I el que és pitjor: amb una tolerància absolutament increïble per part de l'administració tributària, segons han denunciat els professionals d'Hisenda. Podeu llegir la notícia en blogs com aquest perquè en els grans mitjans ha passat (com no) completament desapercebuda.

Quina pena de país! De vegades em ve el ramalassu expiatori-cristià i acabo pensant que ens mereixem la que ens està a punt de caure'ns al damunt.

Gràcies Hèctor! El ditet, sempre a la llaga
 ;-)

Ara que (dolorosament) s'ha fet la llum,  és el moment de passar comptes amb els que durant anys ens han estat negant l'evidència i  han aconseguit arruïnar bona part d'una generació d'espanyols (majoritàriament joves) Aquí la llista dels personatges públics que (fa tot just uns mesos) ens negaven l'existència una bombolla immobiliària. L'enumeració s'acompanya amb els corresponents links a les notícies de premsa, per prevenir allò del "donde dije digo, digo Diego"

A banda de la reprovació moral, hi ha qui demana valorar responsabilitats penals. Concretament la maquinació per alterar el preu de les coses és un delicte descrit en el Codi Penal: capítol V del títol XIII, articles 539, 540 i 541

Bé, ja sé que fa dies que la pel·li va pel món i la meitat de vosaltres ja l'heu vista. Però no em puc estar de fer una entradeta al blog per si queda algú encara més tardaner i despistat que jo. De debò, aneu-la a veure, és una autèntica joia. D'una banda les interpretacions són magnífiques, sobretot la de Juan Diego. Però, lògicament, allò que enganxa de Casual Day és l'argument i la seva càrrega sociològica. I, a aquest nivell, no veia una descripció tan brutal de les relacions de poder en el capitalisme postindustrial des de Smoking Room, per cert, pel·li amb la que té molts paral·lelismes. I tot plegat amanit amb un humor negre, negríssim!

En una entrada anterior comentava les brutals pressions que estan exercint els lobbys immobiliaris i financers per aconseguir socialitzar els costos del "aterratge suau" que estem vivint.

Pensava, ingènuament, que la cosa aniria per les bambalines del poder i que els apanyillus corresponents s'acordarien de forma discreta. Però no, els grans especuladors del país presenten les seves exigències amb llum i taquígrafs, sense cap mena de complex. Concretament llegeixò aquí que "las asociaciones de bancos y cajas de ahorros de España están pidiendo al Gobierno utilizar dinero del Fondo de la Reserva de la Seguridad Social para hacer frente a la crisis inmobiliaria. Plantean que el brazo financiero de la Seguridad Social invierta no sólo en deuda pública, sino también en cédulas hipotecarias o bonos de la banca"

Manllevo i faig meus alguns dels comentaris més obvis que al respecte es fan en aquest fil: 1r. Per què socialitzar les pèrdues quan en el seu moment no es van socialitzar els ingents beneficis? 2n. Ja han arruïnat als joves i ara van pels vells!

ACTUALITZACIÓ: Una setmana després, el debat segueix aixecant bombolles, si bé en sentits no sempre previsibles. Per una banda Solbes sembla resistir (de moment) els cants de sirena. Mira per on, aquest home encara serà un liberal coherent: "Que es forma una bombolla immobiliària? .-Bé, que es formi. Què explota? Bé, que exploti". Laissez faire, laissez passer. Mai m'hagués imaginat alegrant-me d'aquesta coherència liberal, però és evident que encara seria pitjor deixar sueltu al capital en períodes de vaques grasses i intervenir per salvar-li el cul (amb diners de tots) en l'actual conjuntura. Al respecte, us enllaço un article imprescindible d'Antón Costas a El País Catalunya. En l'altre extrem de la balança, a qui trobem defensant la transferència de fons de la Seguretat Social per auxiliar al capital financer? Doncs a la UGT! Sí, sí... tal com sona. Aquí teniu la font. Vivir para ver!

Ho sento però darrerament hi ha pocs temes que em posin prou com per treure'm de la meva letàrgia bloggera. Ja haureu endevinat que no són pas les crisis hídriques ni les seves gestions comunicatives i organitzatives, més o menys afortunades. Doncs no, ho sento, reconec que el tema és molt important però em destrempa. En canvi allò que sí m'inspira és el rotllo anticlerical. Deu ser una regressió a l'adolescència perquè reconec que molta urgència política, ara mateix, el tema no és que tingui. En fi... que hi farem!

La palla mental anterior ve al cas d"una notícia que ha publicat la SER: el govern autonòmic de Madrid i la Conferencia Episcopal han signat un acord que no només regula l'assistència religiosa en hospitals (fins aquí lògic) sinó que obre als capellans decisions com donar o no sedació terminal a un malalt, practicar un avortament o reanimar o no a un nadó amb malformacions.

Crec que em quedaré en la descripció de la notícia. Les valoracions i possibles respostes que se m'acudeixen caurien massa en el camp del políticament incorrecte.

EDITO AMB ACTUALITZACIÓ DE LA NOTÍCIA: per tal d'evitar greuges comparatius, L'Església del Monstre Volador d'Espagueti també exigeix estar present en els comités d'ètica dels hospitals madrilenys. Val més que ens ho prenguem així...

;-)

Primera: tanta sort que donaven el keynessianisme per enterrat, perquè això és New-Deal pur i dur! En altres paraules: que no s'han exprimit massa la mollera i han optat per les polítiques anticícliques "de tota la vida" Vist això, un sospita que les anomenades "polítiques d'oferta" amb que els economistes neoliberals ens van taladrar durant els 90... doncs no deuen ser tan efectives com ens volien vendre! Com diuen en castellà: no hay más cera que la que arde. L'única manera d'afrontar l'atur és crear llocs de treball.

Segona: anem bé per aquest camí? En principi tots els progressistes estem per enfortir el sector públic i si la despesa corresponent es fa en béns col·lectius d'inversió (típicament infraestructures), doncs molt millor! Només un dubte, però prou preocupant. ¿No estarem insistint en más de la mismo, però ara en versió diner públic? ¿Realment hem de continuar apostant per aguantar l'economia sobre el totxo? ¿O potser és el moment de buscar alternatives amb més futur? Òbviament em refereixo a reciclar el nostre teixit industrial per fer-lo més competitiu. Les fórmules són ben conegudes: segments de producció "no-madurs", R+D, valor afegit, productivitat, qualificació, mercat laboral de qualitat, sostenibilitat... No tindria més sentit orientar l'esforç públic de reconversió cap aquí? Potser és un camí complex però no pas impossible. Altres països comparables al nostre com Finlàndia o Irlanda l'han seguit fa poc. I no els hi ha anat pas malament!

Imprescindible article de Paul Krugman avui a El País. Bàsicament explica les dimensions que està prenent la crisi financera-immobiliària i com serà d'inevitable una intervenció pública per salvar els mobles. Dos comentaris d'urgència al respecte:

Primer. Com hem arribat a aquest extrem? A mi, que no sóc economista, em va costar d'entendre-ho fins que em va caure a les mans aquesta entrada del blog del Nacho Giral. L'explicació és una mica llarga però molt entenedora. Si li hem de buscar alguna limitació, només esmentar que es centri tant en la crisi immobiliària nordamericana i no contempli els efectes financers de la bombolla hispana. Però aquesta darrera ferida encara no ha començat a sagnar de debò. Si voleu assistir en directe al nostre propi espectacle (es preveu molt gore), ja sabeu: la sala és burbuja.info  A no, perdó, que el Sr. Solbes ha trobat una fórmula màgica per salvar la situació: posar diners públics per facilitar l'allargament dels terminis hipotecaris. En altres paraules: mirar d'apagar el foc amb gasolina. Vivir para ver: l'Estat fent competència deslleial als xiringuitos financers d'agrupació de crèdits!

Segon. I ara què? És un d'aquells moments en què interpel·les als teus amics liberals i els hi preguntes si ens hem de mantenir fidels a allò de la no-intervenció dels poders públics. ¿Som coherents i deixem que els mercats s'ensorrin, de la mateixa manera que hem deixat que s'ensorressin les classes populars? O bé iniciem el rescat de tot un sistema financer amb diners dels contribuents, és a dir, bàsicament de les rendes del treball. Bé, de fet aquest darrer és un camí ja iniciat arreu: als USA la Fed no para de baixar tipus, a la UE el Banc Central no para d'injectar liquidesa, al Regne Unit nacionalització pura i dura del Northen Rock... El preu de tot plegat? Inflació, popularment coneguda com "l'impost dels pobres". Però aquest és un efecte secundari políticament assumible, en tant que sempre es pot atribuir al "desgavell salaria imposat pels treballadors i els seus sindicats" i justificar una nova vuelta de tuerca al respecte.

Per tant, com diu Krugman, preparem-nos per veure una "operació rescat" en tota regla. Allò tan impensable per a un liberal coherent, està a punt de ser realitat. Qui sap, potser fins i tot una realitat inevitable.

Sincerament, ara no em ve de gust participar en teràpies grupals ecoblogosfèriques. M’apunto a l’enunciat del Pere Nieto (“hem de parlar”) però, així en calent, tampoc no tinc massa respostes originals sobre les causes de la desfeta ni sobre les possibles solucions. Per tant em quedo en un “seguim”, potser obvi però que toca formular.

Un cop feta l’obligada declaració de dol, con la música a otra parte. Heu anat a veure Juno? Sincerament, em feia una mica de por: típica pel·li d’adolescents USA, pensava. Res més lluny de la realitat.  Com molts sabreu és la història d’una noia que es queda embarassada i decideix triar uns pares adoptius presentables per al seu nadó. Genial la demolició de tòpics sobre maduresa vs. immaduresa, guaissisme vs. grisisme, gaudir-la-vida vs. paternitat... No m’estranya que la crítica ianqui l’hagi triat com millor pel·lícula  independent del 2007.

A banda de la “chicha” l’altre bon motiu per anar a veure Juno és el bon rotllo amb què surts del cinema. I això que descriu un petit drama! En vaig traure una conclusió que potser ve al cas de l’inici d’aquesta entrada: el teu benestar no depèn només de les hòsties que et cauen sinó, sobretot, de com les afrontes. Receptes-Juno al respecte: buscar sortides racionals, desdramatitzar, no emparanoiar-se... i ironia en dosis industrials. I mentrestant la vida sempre reviscola. I sovint no tan lluny com ens pensem.

La paranoia anterior ve al cas d’una campanya publicitària que he vist avui en l’aparador d’una coneguda cadena de cosmètics i perfumeria.  Us adjunto les imatges més avall. Parlen per si mateixes, no crec que calguin moltes més consideracions. Aquí la web coporativa per si la curiositat morbosa us apreta.

Molt recomanable l’entrevista d’avui a Ferran Ramon-Cortés en la contraportada de El Periódico. Bàsicament ens adverteix d’alguns “vicis comunicatius” que tots patim, en major o menor mesura: prepotència, manca d’empatia, desatenció dels aspectes no-verbals, presses, excés d’instrumentalitat a costa de l’expressió de sentiments...

I òbviament havia de sortir l’exemple de la campanya electoral i del recent “cara a cara” Zapatero-Rajoy: to crispat, manca de propostes, ús de dades tergiversades... Com diu Ramon-Cortes “ens estan cridant a l'orella i amb un nivell d'agressivitat que ens posa en guàrdia (...) Aquesta forma de comunicació tan agressiva funciona entre ells, però no inspira la resta dels ciutadans. Per això es queden a casa (a l’hora de votar)”

Clar que sempre ens podem conformar pensant que a casa del veí la cosa és més bèstia. Em refereixo, òbviament, al to fratricida que estan prenent les primàries del Partit Demòcrata nordamericà. La filtració de l’exòtica foto d’Obama disfressat de somalí per part de l’equip de Hilari n’és el darrer exemple. Més enllà del dubtós aspecte estètic del candidat, no em quedava clar el perquè de l’escàndol. Confesso que em va costar caure en el rumor de les preteses afinitats filomusulmanes d’Obama  i el paper que podia tenir la foto en el reforçament d’aquest estigma. Vivir para ver!

Fa uns dies vaig veure reeditada una vella lectura de la meva època d’estudiant de sociologia: El Sentido Práctico, del malaurat Pierre Bourdieu. Com no, la frase triada per il·lustrar la portada és la famosa definició dels treballadors intel·lectuals com a “fracció dominada de la classe dominant” Cal recordar, però, que estem parlant d’una obra que ja té un quart de segle. Potser si Bourdieu l’hagués d’escriure avui, la tesi seria bastant més crua, en la línia marxista clàssica de la pura i simple proletarització de les classes mitjanes.

Certament el sistema educatiu té part de responsabilitat en la situació: en poques dècades hem passat d’una universitat elitista a una autèntica universitat de masses (avui ja hi ha més joves catalans de 18 a 23 anys dins que no pas fora). Lògicament això provoca devaluació i inflació de titulacions. Però jo crec que el problema clau és un altre: el teixit productiu no ha guanyat valor afegit amb la mateixa velocitat que ha canviat el nivell formatiu dels joves catalans. Quines són les conseqüències: joves fent feines molt per sota de la seva qualificació (subocupats), relacions laborals precàries i sous mileuristes, també entre els tècnics.

Al nostre país el procés ha estat francament accelerat, fins al punt de conviure joves-tècnics-precaris-mileuristes amb les restes d’una vella classe obrera industrial, normalment menys qualificada però que gaudeix d’unes millors condicions laborals i salarials. Lògicament la comparació ha generat tot un seguit de preguntes incòmodes: serem la primera generació que viurà pitjor que els seus pares malgrat haver assolit un nivell formatiu molt superior? Té sentit estudiar tenint en compte com està el patí? Podré algun dia emancipar-me amb un mínim de seguretat?

De les moltes dimensions que té el problema, avui només en comentarem la salarial. La Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (Aneca) ha estudiat la situació laboral dels joves titulats cinc anys després de concloure els seus estudis. Només apuntar dues de les conclusions: (primera) el sou mitjà de la seva primera feina postitulació és de 762€ i (segona) lògicament aquests nivells retributius estan a la cua d’Europa.

El conjunt del PP sembla haver apostat pel model García Albiol de campanya electoral. I aquest qui és? Sí home, el productor dels vídeos racistes en les darreres municipals de Badalona i mamporrero a estones lliures.

La setmana passada el Rajoy reprèn la proposta-Mas del “carnet per punts per a immigrants"  i la reformula, brillantment, com a “Contracte d’integració en els bons costums hispans”. Fins aquí res sorprenent. Em va sobtar més que l’endemà el PSOE s’incorporés a la festa tot prometent l’expulsió-expres per als estrangers condemnats per violència de gènere. 

De tot plegat...què voleu que us hi digui que no s’hagi dit ja des de l’espai democràtic i progressista, tant social, com polític, mediàtic i acadèmic. Si m’ho permeteu, em quedaré amb la brillant ironia del president de la Federació d’Associacions d’Immigrants Romanesos a Espanya (Fredom), Miguel Fonda Stefanescu, que demanava a Rajoy que era prioritari per demostrar integració: veure toros, saber jugar al mus o dormir la siesta a diari.

La cèlebre frase de Clinton amenaça de menjar-se la tot just iniciada campanya de les Generals. I el que és pitjor: el PP sembla ser l'únic comensal segut a taula. Els fets són els que són: el nostre país viu l'esgotament d'un model de creixement basat en el totxo que, malgrat la seva insostenibilitat, ens ha portat el cicle expansiu més llarg de la nostra història recent i, per tant, ha creat una il·lusió col·lectiva de consum i endeutament indefinits.

L'esclat de la pseudoeconomia immobiliària era ben previsible però, fins la precampanya, havia estat totalment negligit pels nostres mitjans. No així per la premsa econòmica internacional (The Economist, Bloomberg, Wall Street Journal...) que porten anys advertint dels peus de fang del gegant. Fins fa sis mesos aquí érem ben pocs els que advertíem del perill: bàsicament un fòrum que tardanament ha adquirit notorietat i algun bloggers-plastes com servidor (vegeu aquestes entrades de l'anterior etapa:1,2,3,4)

Ara la bombolla peta ben inoportunament a les portes d'unes Generals i la resposta del President Zapatero té un punt de patètic: simplement negar l'evidència dels indicadors (increment de la taxa d'atur, creixement de la morositat hipotecària, caiguda de preus residencials, problemes generalitzats de liquidesa del sistema financer...). El via-cruscis preelectoral pel qual deu estar passant és un càstig més que merescut pels seus pecats capitals en relació a aquest tema. Per citar-ne només dos:

1. Arraconar el que havia estat el seu equip econòmic abans d'arribar a la Moncloa (De Sebastian, Sevilla...) a favor d'un tecnòcrata neoclàssic com Solbes. Almenys els primers tenien clar quin era el problema i (si més no a nivell analític) quines eren les impopulars però necessàries mesures a prendre: una profunda reforma fiscal que acabés amb els estímuls al sobreendeutament hipotecari i possibilités la reaparició de la cultura del lloguer. Durant la darrera legislatura, la pràctica del Ministeri ha estat ben bé la contrària: fer com si la bomba de rellotgeria no existís, repetir mecànicament "missatges de confiança" i...qui dia passa, any empeny!

2. Un segon pecat, aquest més polític que econòmic: no fer cas al Jordi Sevilla quan fa uns mesos va anticipar a Zapatero el calendari de la crisi i li va recomanar d'avançar les eleccions.

I des de l'esquerra tranformadora, ¿Qué hacer? Algunes idees al respecte:

1.  No deixar el tema en mans de la dreta. A Zapatero potser no li queda més opció que el "pío, pío, yo no he sido"... però no és el nostre cas. Cal denunciar la perversió del model que ens ha portat a aquest carreró sense sortida, proposar sectors econòmics alternatius a desenvolupar i eines per desactivar la bombolla hipotecària. Difícil tasca? Sens dubte. Però alguna resposta haurem de donar. 

2.  No enganyar-nos respecte la que ens cau a sobre. Sí, em refereixo al calat de la crisi (aquí una explicació del perquè crec que anirà a més) però sobretot a les seves implicacions polítiques. Guanyi qui guanyi les generals el primer que farà serà oficialitzar la crisi i anunciar les corresponents "polítiques d'ajustament" per fer-hi front (reformes del mercat de treball, retallada de despesa social, canvis fiscals regressius...) I si, com crec, guanya Zapatero amb una majoria simple, la següent pregunta hauria de ser: amb qui pactarà aquesta mena de mesures? Amb nosaltres? Ben segur que no. Amb el PP? Amb els nacionalismes d'esquerres? No compto pas que estiguin disposats a pringar-se en mesures tan impopulars. Només queda CiU... i tots sabem quin és el seu preu. Ho sento: avui no tinc el dia optimista.

Fa uns anys vaig sentir parlar d’un curiós estudi sobre quina mena de música havia escoltat recentment la gent que se suïcidava. Em vaig quedar de pasta de boniato quan, en el hit-parade, hi vaig veure bona part del meus intèrprets favorits: Nick Cave, Tom Waits, Leonard Cohen... Tots! Però no patiu, en aquests estudis sociològics cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia
;-) 

La conya ve al cas de la publicació d’un nou disc per part de la noia de la colleta fosca. Per variar PJ Harvey s’ha tornat a reinventar amb  White Chalk. Queden lluny les guitarres sagnants de discos anteriors i ens trobem una irreconeixible i intimista PJ Harvey asseguda tota sola davant d’un piano. No us ho perdeu.

Les notícies sobre el procés de primàries nordamericanes omplen diàriament els nostres mitjans, molt especialment el derby demòcrata, Clinton vs. Obama. En teoria l'esdeveniment s'ho val: primera ocasió en què una dona o bé un membre d'una minoria ètnica poden ocupar el càrrec de més responsabilitat del planeta. Jo em confesso escèptic al respecte. Només tres comentaris d'urgència sobre el tema:

El respecte (progressista, en aquest cas) es guanya amb polítiques. Com a molt (i en campanya) es pot arribar a fonamentar en propostes programàtiques concretes. El que no és de rebut és pretendre assolir-lo únicament a partir d'un determinat genotip ètnic o sexual, per molt discriminat que aquest hagi estat històricament. I a nivell programàtic trobem ben poques novetats respecte al "consens conservador" que ve imperant en la política nordamericana durant les darreres dècades. La manca de decisió per reformar les polítiques socials (i molt paradigmàticament la sanitària) és un bon indicador de l'escàs  esperit transformador dels dos candidats-estrella del Partit Demòcrata nordamericà.

L'anterior no vol pas dir que, en un partit tan ampli, no hi hagi sectors clarament progressistes, ni que aquests no aconsegueixin "col·locar" les seves demandes socials en l'agenda del procés de primàries. El problema és l'opacitat informativa que s'aplica a aquests sectors  a favor  del morbo personalista del xoc entre els dos grans candidats.

Per a una introducció mínimament seriosa al tema, m'afegeixo a la recomanació que feia fa uns dies el Roger: aquest article del Vicenç Navarro sobre el sistema nordamericà de primàries (funcionament, defectes, virtuts...) L'autor també hi fa una detallada descripció de les diferents sensibilitats dins del Partit Demòcrata i de les correlacions de forces existents. Si voleu seguir el tema de forma més continuada, una referència obligada és el setmanari The Nation, publicació de referència del món progressista nordamericà.

Curiosament en aquesta represa del blog em revenen temes de l'inici de l'anterior etapa. En una de les primeres entrades comentàvem la nova cultura emergent en les banlieues de les ciutats franceses. Allí parlàvem de les novel·les de Faiza Guene, del cinema de Tony Gatlif...  Però en aquella entrada hi vam cometre una omissió imperdonable: Souad Massi, cantant francesa d'origen algerià que ja porta uns anys revolucionant això de la world music

Potser és el moment de mirar d'arreglar-ho, tot aprofitant que la noia acaba de publicar a casa nostra un recopilatori acústic ben interessant. Per tant, tanquem aquesta entrada a la manera del Querol: una cançoneta i mo n'anem!

Probablement molts ja conegueu de què va això del creacionisme: l’enéssima agressió de l’obscurantisme cristià cap a la racionalitat moderna. L’única novetat és el vernís pseudocientífic del tema: és l’autoanomenada “teoria del disseny intel·ligent”. Per surrealista que aquí ens pugui semblar la pel·licula, el cert és que als Estats Units té prou implantació política, social... i fins i tot educativa!

Des de fa uns mesos el virus amenaça d’escampar-se per Europa. Es diu que el papa-inquisidor Ratzinger i les seves hordes de l’Opus-Dei estan fascinats pel creacionisme i es plantegen importar-lo de les amèriques evangelistes. Veurem si se’n surten. La bona notícia del dia és que el primer intent de desembarcament a Barcelona no sembla haver reeixit massa. De moment, el front sota control.

En l’entrada inagural d’aquest blog explicàvem el perquè del seu nom. Anarres és la societat sòcio-anarquista  descrita per la gran Ursula K. Le Guin en la seva novel·la Los Desposeidos. “Utopia ambigua”  era l’adjectiu amb que l’autora subtitulava el llibre. El sentit de l’adjectiu: Le Guin descrivia aquesta societat sense maniqueismes, amb un registre ple de grisos i traient tot el suc possible de les contradiccions morals inherents a tot sistema polític. I, d’alguna manera, aquesta mateixa actitud era la que s’esperava del lector. Aquesta ambigüitat és –al meu entendre- una de les grandeses que han convertit la novel·la en un autèntic clàssic del subgènere de la ciència ficció.

La cosa és que darrerament m’ha caigut a les mans una altra joia literària que també dibuixa una societat sòcio-anarquista i també ho fa des de la lògica d’utopia ambigua. Parlo concretament de La Cultura, l’univers en què Ian Banks situa bona part de la seva producció cf. 

A banda de paral·lelismes, lògicament també hi ha moltes diferències... i algunes són prou de fons: Anarres és un socioanarquisme de l’escassetat mentre que La Cultura és un socioanarquisme de l’abundància.  I deixo aquí el tema per no aixafar la lectura de qui pugui estar-ne interessat. Los Desposeidos està traduït per l’editorial Minotauro i les obres de Banks les publica en castellà La Factoria de Ideas