Aquest dissabte passat he assistit a unes
jornades sobre respostes locals a la crisi. En el tancament, el Joan Herrera
ens ha advertit que molt probablement hi hagi intervenció pública en el sistema
bancari del nostre país. A mi personalment no m’ha sorprès la revelació (les
quinieles al respecte ja apareixen en els titulars dels principals diaris
econòmics) Sí que m’han resultat novedosos alguns detalls: el quan
(probablement estiu) i l’import de la factura de la festa (3-4% del PIB) Sí,
sí... ho heu llegit bé: no parlem del 3-4% dels pressupostos de l’Estat sinó
del conjunt de riquesa del país.
No entraré massa en la bondat d’aquesta
mesura, entre altres coses perquè crec que depèn molt de com es concreti: si ha
de ser un xec públic en blanc perquè les entitats financeres arribin al proper
venciment de terminis de l’interbancari... doncs casi que no cal. Per contra,
si ha de ser una intervenció a la sueca (nacionalització, presa de control i
sanejament de debò) puc estar disposat a tapar-me el nas i assumir-ho.
Tampoc no vull entrar en les causes macro que
ens han portat fins aquí perquè ja són prou conegudes. Per contra, m’agradaria centrar-me
en el nivell micro, en les persones que han tenen la responsabilitat de prendre
decisions en el sistema bancari i en el seus mecanismes mentals. En aquest
sentit ahir l’ABC publicava una interessant entrevista al director del Banco
Guipuzcoano. Us aconsello llegir-la completa però, si us fa mandra, n’he extret
alguna de les perles més sucoses:
“Yo
suelo decir que si los créditos se hubieran dado en pesetas y no en euros, no
habrían sido tan disparatados. Un caso como el de Martinsa-Fadesa, por ejemplo,
en el que hay que renegociar 5.000 millones de euros, ni por asomo se hubiera
concedido si antes se hubiera pensado que son 800.000 millones de pesetas.
Suena distinto."
"En mi opinión, el problema han sido los
créditos sindicados (...) Cuando una entidad pequeña llega a la sala de reunión
y ve que al contrato se han apuntado grandes entidades como el Santander, el
BBVA o La Caixa, pues... ¡se apunta sin estudiarlo! Yo suelo contar una
historia que es muy ilustrativa: «Una señora entra en un casino de Las Vegas,
se acerca a la mesa de los dados y pregunta a los crupiers si puede hacer una apuesta
de 500.000 dólares. Ellos, tras consultar a sus superiores, aceptan la apuesta.
La señora decide entonces poner una condición: «Tengo que estar desnuda al
tirar los dados porque me da suerte». Los crupiers, algo perplejos, aceptan y
la mujer tira los dados. A continuación, se pone a dar saltos de alegría y a
celebrar su victoria por todo lo alto. Cobra los 500.000 dólares y se va. De
pronto, un crupier le dice a otro: «oye, por cierto, ¿cuántos puntos ha
sacado?»; a lo que su compañero contesta: «¡Ah!, pero es que no estabas mirando
tú?». Eso es lo que le pasa a los créditos sindicados. Nadie los estudia."
“Se dieron muchas hipotecas porque había que
hacerlo (només li falta afegir que tenien una revelació divina o que escoltaven
unes veus que els impulsaven a fer-ho)
Per tant ja veieu “el nivelón” dels individus
que han dirigit l’economia financera d’aquest país. Realment ara entenc perquè
estem com estem. Però al fil corresponent de burbuja.Info no tothom ho veu
així. Certament, alguns benintencionats com jo creuen que l’entrevista denota
la incompetència pura i dura dels nostres gestores bancaris, causa darrera del
desastre en què estam posats. Per contra altres, més malpensats, creuen que és
una mena d’autoparòdia cínica que pretén ocultar les raons reals de tot plegat:
una maquiavèlica estratègia de sobreoferta de crèdit (pseudoriquesa financera)
i foment de l’endeutament massiu dels particulars i empreses (fase a) + retirada
posterior i sobtada de liquidesa del sistema (fase b) per passar a controlar
els béns hipotecats (la riquesa de debò) via embargament. Sincerament, no sé quina
de les dues possibilitats em resulta més inquietant.
