“El pessimisme
és un assumpte d’intel·ligència; l’optimisme de la voluntat”. Em temo que
la frase de Gramsci ve bastant al cas per descriure el meu estat anímic davant
el desenvolupament de la crisi. M’arriben inputs
que m’arrosseguen en un sentit i en un altre. En la balança del pessimisme
llegeixo el darrer article de Ricardo Vergés sobre la bombolla
immobiliària-financera (dimensió, causes, conseqüències....) Demolidor, com
sempre. Reconec que és una mica el rotllo mil·lenarista de “vamos a morir!!!”... però il·lustrat amb
dades fastigosament convincents.En el
sentit invers, el meu amic Vives m’envia una entrada de Ramón Sagüesa sobre els riscos
d’abandonar-se a un estat de pànic econòmic col·lectiu. Calma, calma! ... m’exigeixo a mi mateix després de llegir-lo.
Em consolo pensant que aquesta esquizofrènia
que us estic descrivint no és una patologia personal sinó probablement un
problema bastant generalitzat en els temps que ens han tocat viure. El problema
no pot ser meu, com sempre ha de ser del sistema! Miro de dir-ho amb un tonillo
de parodia però, aquest cop, m’ho crec de debò. El capitalisme necessita
creixement per sobreviure i una expectativa col·lectiva en aquest sentit de
termini infinit. Com acabem de veure en
aquest país, només un estat mental d’aquesta mena pot propiciar una demanda massiva
del gran lubricant econòmic: el crèdit, l’endeutament. Hi ha un problema, però,
per mantenir aquesta il·lusió col·lectiva: el seu caire contrafàctic. Qualsevol
persona amb un mínim de cultura econòmica o historiogràfica sap del caire
cíclic inherent al sistema. Per tant només serà qüestió de temps que tothom
comenci a adonar-se que el rei va nu... i llavors serà ben difícil aturar la
caiguda del castells de naips (contracció de la demanda de béns i serveis,
contracció del crèdit, deflació, etc.)
El meu profe de macro ens va explicar una magnífica
anècdota per il·lustrar que l’economia és, bàsicament, una qüestió de
confiança. Situem-nos en un camp de presoners aliats en l’Àssia controlada pels
japonesos durant la segona guerra mundial. L’intercanvi de béns i serveis entre
els presoners estava agafant tal volum
que la bestreta ja no era massa funcional i es començava a notar la manca de
moneda. Solució: simplement imprimir els billets propis del camp. Sembla que el
sistema va funcionar magníficament durant anys, mostrant la seva total
solidesa... fins que un bon dia és va difondre el rumor (sembla que infundat)
de què les forces aliades s’estaven acostant i l’alliberament del camp era
imminent. El que per força havia de ser una gran notícia és va convertir en un col·lapse
econòmic-financer. En qüestió de minuts el paper-moneda va passar a valer menys
que el paper-higiènic, amb la qual cosa en podeu imaginar la seva utilitat
final.
Retornant al títol, que fem? Ens deixem portar
pel pessimisme a què sembla abocar-nos tota anàlisi seriosa del que està
passant? Petit problema: estem fent una aportació bastant negativa a la
superació de tot plegat. O per contra traiem la bandera de la responsabilitat
social, ens autoconvencem que no n’hi ha
per tant. Petit problema: és una mica patètic fer-se trampes a un mateix jugant
al solitari. Però pel que sembla tampoc no és un mecanisme gens excepcional en
la nostra vida quotidiana: els psicòlegs ho han batejat amb l’expressió Wishful thinking.
Sí, ja sé que s’espera de mi un tancament
progre-standar de l’entrada. Diguem-ne una reflexió del tipus “El dilema entre l’autoengany
i la lucidesa cínica és fals en tant que totes dues són opcions passives que
assumeixen el sistema com inevitable. Per contra l’autèntica superació seria bastir
un sistema econòmic alternatiu, més realista econòmicament, més just socialment
i més sostenible ambientalment, etc, etc, etc” No patiu: no he deixat de creure-m’ho
per molt que en faci una certa caricatura. És simplement que no acabo de
visualitzar aquesta alternativa. Imagino que era més fàcil fer-ho en altres
crisis estructurals anteriors, com la dels anys 30 en què existia una
alternativa tangible (el “comunisme real”) o almenys un imaginari del mateix. I
si no acabes de visualitzar una meta, encara et costa més de veure clar el camí.
