March 2009

Cínics o simplement incompetents?

Por anarresti - March 16th, 2009, 9:45, Categoría: General

Aquest dissabte passat he assistit a unes jornades sobre respostes locals a la crisi. En el tancament, el Joan Herrera ens ha advertit que molt probablement hi hagi intervenció pública en el sistema bancari del nostre país. A mi personalment no m’ha sorprès la revelació (les quinieles al respecte ja apareixen en els titulars dels principals diaris econòmics) Sí que m’han resultat novedosos alguns detalls: el quan (probablement estiu) i l’import de la factura de la festa (3-4% del PIB) Sí, sí... ho heu llegit bé: no parlem del 3-4% dels pressupostos de l’Estat sinó del conjunt de riquesa del país.

No entraré massa en la bondat d’aquesta mesura, entre altres coses perquè crec que depèn molt de com es concreti: si ha de ser un xec públic en blanc perquè les entitats financeres arribin al proper venciment de terminis de l’interbancari... doncs casi que no cal. Per contra, si ha de ser una intervenció a la sueca (nacionalització, presa de control i sanejament de debò) puc estar disposat a tapar-me el nas i assumir-ho.

Tampoc no vull entrar en les causes macro que ens han portat fins aquí perquè ja són prou conegudes. Per contra, m’agradaria centrar-me en el nivell micro, en les persones que han tenen la responsabilitat de prendre decisions en el sistema bancari i en el seus mecanismes mentals. En aquest sentit ahir l’ABC publicava una interessant entrevista al director del Banco Guipuzcoano. Us aconsello llegir-la completa però, si us fa mandra, n’he extret alguna de les perles més sucoses:

 “Yo suelo decir que si los créditos se hubieran dado en pesetas y no en euros, no habrían sido tan disparatados. Un caso como el de Martinsa-Fadesa, por ejemplo, en el que hay que renegociar 5.000 millones de euros, ni por asomo se hubiera concedido si antes se hubiera pensado que son 800.000 millones de pesetas. Suena distinto."

"En mi opinión, el problema han sido los créditos sindicados (...) Cuando una entidad pequeña llega a la sala de reunión y ve que al contrato se han apuntado grandes entidades como el Santander, el BBVA o La Caixa, pues... ¡se apunta sin estudiarlo! Yo suelo contar una historia que es muy ilustrativa: «Una señora entra en un casino de Las Vegas, se acerca a la mesa de los dados y pregunta a los crupiers si puede hacer una apuesta de 500.000 dólares. Ellos, tras consultar a sus superiores, aceptan la apuesta. La señora decide entonces poner una condición: «Tengo que estar desnuda al tirar los dados porque me da suerte». Los crupiers, algo perplejos, aceptan y la mujer tira los dados. A continuación, se pone a dar saltos de alegría y a celebrar su victoria por todo lo alto. Cobra los 500.000 dólares y se va. De pronto, un crupier le dice a otro: «oye, por cierto, ¿cuántos puntos ha sacado?»; a lo que su compañero contesta: «¡Ah!, pero es que no estabas mirando tú?». Eso es lo que le pasa a los créditos sindicados. Nadie los estudia."

“Se dieron muchas hipotecas porque había que hacerlo (només li falta afegir que tenien una revelació divina o que escoltaven unes veus que els impulsaven a fer-ho)

Per tant ja veieu “el nivelón” dels individus que han dirigit l’economia financera d’aquest país. Realment ara entenc perquè estem com estem. Però al fil corresponent de burbuja.Info no tothom ho veu així. Certament, alguns benintencionats com jo creuen que l’entrevista denota la incompetència pura i dura dels nostres gestores bancaris, causa darrera del desastre en què estam posats. Per contra altres, més malpensats, creuen que és una mena d’autoparòdia cínica que pretén ocultar les raons reals de tot plegat: una maquiavèlica estratègia de sobreoferta de crèdit (pseudoriquesa financera) i foment de l’endeutament massiu dels particulars i empreses (fase a) + retirada posterior i sobtada de liquidesa del sistema (fase b) per passar a controlar els béns hipotecats (la riquesa de debò) via embargament. Sincerament, no sé quina de les dues possibilitats em resulta més inquietant.

Permalink ~ Comentarios (209) ~ Comentar | Referencias (0)

M'abandono al wishful thinking?

Por anarresti - March 9th, 2009, 11:53, Categoría: General

“El pessimisme és un assumpte d’intel·ligència; l’optimisme de la voluntat”. Em temo que la frase de Gramsci ve bastant al cas per descriure el meu estat anímic davant el desenvolupament de la crisi. M’arriben inputs que m’arrosseguen en un sentit i en un altre. En la balança del pessimisme llegeixo el darrer article de Ricardo Vergés sobre la bombolla immobiliària-financera (dimensió, causes, conseqüències....) Demolidor, com sempre. Reconec que és una mica el rotllo mil·lenarista de “vamos a morir!!!”... però il·lustrat amb dades fastigosament convincents.  En el sentit invers, el meu amic Vives m’envia una entrada de Ramón Sagüesa sobre els riscos d’abandonar-se a un estat de pànic econòmic col·lectiu. Calma, calma! ... m’exigeixo a mi mateix després de llegir-lo.

Em consolo pensant que aquesta esquizofrènia que us estic descrivint no és una patologia personal sinó probablement un problema bastant generalitzat en els temps que ens han tocat viure. El problema no pot ser meu, com sempre ha de ser del sistema! Miro de dir-ho amb un tonillo de parodia però, aquest cop, m’ho crec de debò. El capitalisme necessita creixement per sobreviure i una expectativa col·lectiva en aquest sentit de termini infinit. Com acabem de veure  en aquest país, només un estat mental d’aquesta mena pot propiciar una demanda massiva del gran lubricant econòmic: el crèdit, l’endeutament. Hi ha un problema, però, per mantenir aquesta il·lusió col·lectiva: el seu caire contrafàctic. Qualsevol persona amb un mínim de cultura econòmica o historiogràfica sap del caire cíclic inherent al sistema. Per tant només serà qüestió de temps que tothom comenci a adonar-se que el rei va nu... i llavors serà ben difícil aturar la caiguda del castells de naips (contracció de la demanda de béns i serveis, contracció del crèdit, deflació, etc.)

El meu profe de macro ens va explicar una magnífica anècdota per il·lustrar que l’economia és, bàsicament, una qüestió de confiança. Situem-nos en un camp de presoners aliats en l’Àssia controlada pels japonesos durant la segona guerra mundial. L’intercanvi de béns i serveis entre els presoners estava agafant tal  volum que la bestreta ja no era massa funcional i es començava a notar la manca de moneda. Solució: simplement imprimir els billets propis del camp. Sembla que el sistema va funcionar magníficament durant anys, mostrant la seva total solidesa... fins que un bon dia és va difondre el rumor (sembla que infundat) de què les forces aliades s’estaven acostant i l’alliberament del camp era imminent. El que per força havia de ser una gran notícia és va convertir en un col·lapse econòmic-financer. En qüestió de minuts el paper-moneda va passar a valer menys que el paper-higiènic, amb la qual cosa en podeu imaginar la seva utilitat final.

Retornant al títol, que fem? Ens deixem portar pel pessimisme a què sembla abocar-nos tota anàlisi seriosa del que està passant? Petit problema: estem fent una aportació bastant negativa a la superació de tot plegat. O per contra traiem la bandera de la responsabilitat social, ens  autoconvencem que no n’hi ha per tant. Petit problema: és una mica patètic fer-se trampes a un mateix jugant al solitari. Però pel que sembla tampoc no és un mecanisme gens excepcional en la nostra vida quotidiana: els psicòlegs ho han batejat amb l’expressió Wishful thinking.

Sí, ja sé que s’espera de mi un tancament progre-standar de l’entrada. Diguem-ne una reflexió del tipus “El dilema entre l’autoengany i la lucidesa cínica és fals en tant que totes dues són opcions passives que assumeixen el sistema com inevitable. Per contra l’autèntica superació seria bastir un sistema econòmic alternatiu, més realista econòmicament, més just socialment i més sostenible ambientalment, etc, etc, etc” No patiu: no he deixat de creure-m’ho per molt que en faci una certa caricatura. És simplement que no acabo de visualitzar aquesta alternativa. Imagino que era més fàcil fer-ho en altres crisis estructurals anteriors, com la dels anys 30 en què existia una alternativa tangible (el “comunisme real”) o almenys un imaginari del mateix. I si no acabes de visualitzar una meta, encara et costa més de veure clar el camí.

Permalink ~ Comentarios (187) ~ Comentar | Referencias (0)

El Blog

Calendario

<<   March 2009  >>
SMTWTFS
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31     

Categorías

Sindicación

b. Bloggers col·legues (altres frikismes)

Alojado en
ZoomBlog