Un cop constat que l'aterratge no està sent gens suau, ara sembla el moment de buscar "solucions corre-corre" Avui Cinco Días presenta un avanç de per on poden anar les coses: si no hi ha demanda privada, accelerem la demanda pública tot aprofitant el superàvit fiscal que hem acumulat els darrers anys. I on concentrar aquesta demanda? El diari econòmic apunta algunes pistes significatives: obra pública, desenvolupament de la llei de dependència i subvenció als particulars perquè rehabilitin habitatge. Dues petites reflexions al respecte:
Primera: tanta sort que donaven el keynessianisme per enterrat, perquè això és New-Deal pur i dur! En altres paraules: que no s'han exprimit massa la mollera i han optat per les polítiques anticícliques "de tota la vida" Vist això, un sospita que les anomenades "polítiques d'oferta" amb que els economistes neoliberals ens van taladrar durant els 90... doncs no deuen ser tan efectives com ens volien vendre! Com diuen en castellà: no hay más cera que la que arde. L'única manera d'afrontar l'atur és crear llocs de treball.
Segona: anem bé per aquest camí? En principi tots els progressistes estem per enfortir el sector públic i si la despesa corresponent es fa en béns col·lectius d'inversió (típicament infraestructures), doncs molt millor! Només un dubte, però prou preocupant. ¿No estarem insistint en más de la mismo, però ara en versió diner públic? ¿Realment hem de continuar apostant per aguantar l'economia sobre el totxo? ¿O potser és el moment de buscar alternatives amb més futur? Òbviament em refereixo a reciclar el nostre teixit industrial per fer-lo més competitiu. Les fórmules són ben conegudes: segments de producció "no-madurs", R+D, valor afegit, productivitat, qualificació, mercat laboral de qualitat, sostenibilitat... No tindria més sentit orientar l'esforç públic de reconversió cap aquí? Potser és un camí complex però no pas impossible. Altres països comparables al nostre com Finlàndia o Irlanda l'han seguit fa poc. I no els hi ha anat pas malament!
