anarres

Sincerament, ara no em ve de gust participar en teràpies grupals ecoblogosfèriques. M’apunto a l’enunciat del Pere Nieto (“hem de parlar”) però, així en calent, tampoc no tinc massa respostes originals sobre les causes de la desfeta ni sobre les possibles solucions. Per tant em quedo en un “seguim”, potser obvi però que toca formular.

Un cop feta l’obligada declaració de dol, con la música a otra parte. Heu anat a veure Juno? Sincerament, em feia una mica de por: típica pel·li d’adolescents USA, pensava. Res més lluny de la realitat.  Com molts sabreu és la història d’una noia que es queda embarassada i decideix triar uns pares adoptius presentables per al seu nadó. Genial la demolició de tòpics sobre maduresa vs. immaduresa, guaissisme vs. grisisme, gaudir-la-vida vs. paternitat... No m’estranya que la crítica ianqui l’hagi triat com millor pel·lícula  independent del 2007.

A banda de la “chicha” l’altre bon motiu per anar a veure Juno és el bon rotllo amb què surts del cinema. I això que descriu un petit drama! En vaig traure una conclusió que potser ve al cas de l’inici d’aquesta entrada: el teu benestar no depèn només de les hòsties que et cauen sinó, sobretot, de com les afrontes. Receptes-Juno al respecte: buscar sortides racionals, desdramatitzar, no emparanoiar-se... i ironia en dosis industrials. I mentrestant la vida sempre reviscola. I sovint no tan lluny com ens pensem.