anarres

Imprescindible article de Paul Krugman avui a El País. Bàsicament explica les dimensions que està prenent la crisi financera-immobiliària i com serà d'inevitable una intervenció pública per salvar els mobles. Dos comentaris d'urgència al respecte:

Primer. Com hem arribat a aquest extrem? A mi, que no sóc economista, em va costar d'entendre-ho fins que em va caure a les mans aquesta entrada del blog del Nacho Giral. L'explicació és una mica llarga però molt entenedora. Si li hem de buscar alguna limitació, només esmentar que es centri tant en la crisi immobiliària nordamericana i no contempli els efectes financers de la bombolla hispana. Però aquesta darrera ferida encara no ha començat a sagnar de debò. Si voleu assistir en directe al nostre propi espectacle (es preveu molt gore), ja sabeu: la sala és burbuja.info  A no, perdó, que el Sr. Solbes ha trobat una fórmula màgica per salvar la situació: posar diners públics per facilitar l'allargament dels terminis hipotecaris. En altres paraules: mirar d'apagar el foc amb gasolina. Vivir para ver: l'Estat fent competència deslleial als xiringuitos financers d'agrupació de crèdits!

Segon. I ara què? És un d'aquells moments en què interpel·les als teus amics liberals i els hi preguntes si ens hem de mantenir fidels a allò de la no-intervenció dels poders públics. ¿Som coherents i deixem que els mercats s'ensorrin, de la mateixa manera que hem deixat que s'ensorressin les classes populars? O bé iniciem el rescat de tot un sistema financer amb diners dels contribuents, és a dir, bàsicament de les rendes del treball. Bé, de fet aquest darrer és un camí ja iniciat arreu: als USA la Fed no para de baixar tipus, a la UE el Banc Central no para d'injectar liquidesa, al Regne Unit nacionalització pura i dura del Northen Rock... El preu de tot plegat? Inflació, popularment coneguda com "l'impost dels pobres". Però aquest és un efecte secundari políticament assumible, en tant que sempre es pot atribuir al "desgavell salaria imposat pels treballadors i els seus sindicats" i justificar una nova vuelta de tuerca al respecte.

Per tant, com diu Krugman, preparem-nos per veure una "operació rescat" en tota regla. Allò tan impensable per a un liberal coherent, està a punt de ser realitat. Qui sap, potser fins i tot una realitat inevitable.

Sincerament, ara no em ve de gust participar en teràpies grupals ecoblogosfèriques. M’apunto a l’enunciat del Pere Nieto (“hem de parlar”) però, així en calent, tampoc no tinc massa respostes originals sobre les causes de la desfeta ni sobre les possibles solucions. Per tant em quedo en un “seguim”, potser obvi però que toca formular.

Un cop feta l’obligada declaració de dol, con la música a otra parte. Heu anat a veure Juno? Sincerament, em feia una mica de por: típica pel·li d’adolescents USA, pensava. Res més lluny de la realitat.  Com molts sabreu és la història d’una noia que es queda embarassada i decideix triar uns pares adoptius presentables per al seu nadó. Genial la demolició de tòpics sobre maduresa vs. immaduresa, guaissisme vs. grisisme, gaudir-la-vida vs. paternitat... No m’estranya que la crítica ianqui l’hagi triat com millor pel·lícula  independent del 2007.

A banda de la “chicha” l’altre bon motiu per anar a veure Juno és el bon rotllo amb què surts del cinema. I això que descriu un petit drama! En vaig traure una conclusió que potser ve al cas de l’inici d’aquesta entrada: el teu benestar no depèn només de les hòsties que et cauen sinó, sobretot, de com les afrontes. Receptes-Juno al respecte: buscar sortides racionals, desdramatitzar, no emparanoiar-se... i ironia en dosis industrials. I mentrestant la vida sempre reviscola. I sovint no tan lluny com ens pensem.

La paranoia anterior ve al cas d’una campanya publicitària que he vist avui en l’aparador d’una coneguda cadena de cosmètics i perfumeria.  Us adjunto les imatges més avall. Parlen per si mateixes, no crec que calguin moltes més consideracions. Aquí la web coporativa per si la curiositat morbosa us apreta.