anarres

La cèlebre frase de Clinton amenaça de menjar-se la tot just iniciada campanya de les Generals. I el que és pitjor: el PP sembla ser l'únic comensal segut a taula. Els fets són els que són: el nostre país viu l'esgotament d'un model de creixement basat en el totxo que, malgrat la seva insostenibilitat, ens ha portat el cicle expansiu més llarg de la nostra història recent i, per tant, ha creat una il·lusió col·lectiva de consum i endeutament indefinits.

L'esclat de la pseudoeconomia immobiliària era ben previsible però, fins la precampanya, havia estat totalment negligit pels nostres mitjans. No així per la premsa econòmica internacional (The Economist, Bloomberg, Wall Street Journal...) que porten anys advertint dels peus de fang del gegant. Fins fa sis mesos aquí érem ben pocs els que advertíem del perill: bàsicament un fòrum que tardanament ha adquirit notorietat i algun bloggers-plastes com servidor (vegeu aquestes entrades de l'anterior etapa:1,2,3,4)

Ara la bombolla peta ben inoportunament a les portes d'unes Generals i la resposta del President Zapatero té un punt de patètic: simplement negar l'evidència dels indicadors (increment de la taxa d'atur, creixement de la morositat hipotecària, caiguda de preus residencials, problemes generalitzats de liquidesa del sistema financer...). El via-cruscis preelectoral pel qual deu estar passant és un càstig més que merescut pels seus pecats capitals en relació a aquest tema. Per citar-ne només dos:

1. Arraconar el que havia estat el seu equip econòmic abans d'arribar a la Moncloa (De Sebastian, Sevilla...) a favor d'un tecnòcrata neoclàssic com Solbes. Almenys els primers tenien clar quin era el problema i (si més no a nivell analític) quines eren les impopulars però necessàries mesures a prendre: una profunda reforma fiscal que acabés amb els estímuls al sobreendeutament hipotecari i possibilités la reaparició de la cultura del lloguer. Durant la darrera legislatura, la pràctica del Ministeri ha estat ben bé la contrària: fer com si la bomba de rellotgeria no existís, repetir mecànicament "missatges de confiança" i...qui dia passa, any empeny!

2. Un segon pecat, aquest més polític que econòmic: no fer cas al Jordi Sevilla quan fa uns mesos va anticipar a Zapatero el calendari de la crisi i li va recomanar d'avançar les eleccions.

I des de l'esquerra tranformadora, ¿Qué hacer? Algunes idees al respecte:

1.  No deixar el tema en mans de la dreta. A Zapatero potser no li queda més opció que el "pío, pío, yo no he sido"... però no és el nostre cas. Cal denunciar la perversió del model que ens ha portat a aquest carreró sense sortida, proposar sectors econòmics alternatius a desenvolupar i eines per desactivar la bombolla hipotecària. Difícil tasca? Sens dubte. Però alguna resposta haurem de donar. 

2.  No enganyar-nos respecte la que ens cau a sobre. Sí, em refereixo al calat de la crisi (aquí una explicació del perquè crec que anirà a més) però sobretot a les seves implicacions polítiques. Guanyi qui guanyi les generals el primer que farà serà oficialitzar la crisi i anunciar les corresponents "polítiques d'ajustament" per fer-hi front (reformes del mercat de treball, retallada de despesa social, canvis fiscals regressius...) I si, com crec, guanya Zapatero amb una majoria simple, la següent pregunta hauria de ser: amb qui pactarà aquesta mena de mesures? Amb nosaltres? Ben segur que no. Amb el PP? Amb els nacionalismes d'esquerres? No compto pas que estiguin disposats a pringar-se en mesures tan impopulars. Només queda CiU... i tots sabem quin és el seu preu. Ho sento: avui no tinc el dia optimista.

Fa uns anys vaig sentir parlar d’un curiós estudi sobre quina mena de música havia escoltat recentment la gent que se suïcidava. Em vaig quedar de pasta de boniato quan, en el hit-parade, hi vaig veure bona part del meus intèrprets favorits: Nick Cave, Tom Waits, Leonard Cohen... Tots! Però no patiu, en aquests estudis sociològics cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia
;-) 

La conya ve al cas de la publicació d’un nou disc per part de la noia de la colleta fosca. Per variar PJ Harvey s’ha tornat a reinventar amb  White Chalk. Queden lluny les guitarres sagnants de discos anteriors i ens trobem una irreconeixible i intimista PJ Harvey asseguda tota sola davant d’un piano. No us ho perdeu.

Les notícies sobre el procés de primàries nordamericanes omplen diàriament els nostres mitjans, molt especialment el derby demòcrata, Clinton vs. Obama. En teoria l'esdeveniment s'ho val: primera ocasió en què una dona o bé un membre d'una minoria ètnica poden ocupar el càrrec de més responsabilitat del planeta. Jo em confesso escèptic al respecte. Només tres comentaris d'urgència sobre el tema:

El respecte (progressista, en aquest cas) es guanya amb polítiques. Com a molt (i en campanya) es pot arribar a fonamentar en propostes programàtiques concretes. El que no és de rebut és pretendre assolir-lo únicament a partir d'un determinat genotip ètnic o sexual, per molt discriminat que aquest hagi estat històricament. I a nivell programàtic trobem ben poques novetats respecte al "consens conservador" que ve imperant en la política nordamericana durant les darreres dècades. La manca de decisió per reformar les polítiques socials (i molt paradigmàticament la sanitària) és un bon indicador de l'escàs  esperit transformador dels dos candidats-estrella del Partit Demòcrata nordamericà.

L'anterior no vol pas dir que, en un partit tan ampli, no hi hagi sectors clarament progressistes, ni que aquests no aconsegueixin "col·locar" les seves demandes socials en l'agenda del procés de primàries. El problema és l'opacitat informativa que s'aplica a aquests sectors  a favor  del morbo personalista del xoc entre els dos grans candidats.

Per a una introducció mínimament seriosa al tema, m'afegeixo a la recomanació que feia fa uns dies el Roger: aquest article del Vicenç Navarro sobre el sistema nordamericà de primàries (funcionament, defectes, virtuts...) L'autor també hi fa una detallada descripció de les diferents sensibilitats dins del Partit Demòcrata i de les correlacions de forces existents. Si voleu seguir el tema de forma més continuada, una referència obligada és el setmanari The Nation, publicació de referència del món progressista nordamericà.

Curiosament en aquesta represa del blog em revenen temes de l'inici de l'anterior etapa. En una de les primeres entrades comentàvem la nova cultura emergent en les banlieues de les ciutats franceses. Allí parlàvem de les novel·les de Faiza Guene, del cinema de Tony Gatlif...  Però en aquella entrada hi vam cometre una omissió imperdonable: Souad Massi, cantant francesa d'origen algerià que ja porta uns anys revolucionant això de la world music

Potser és el moment de mirar d'arreglar-ho, tot aprofitant que la noia acaba de publicar a casa nostra un recopilatori acústic ben interessant. Per tant, tanquem aquesta entrada a la manera del Querol: una cançoneta i mo n'anem!

Probablement molts ja conegueu de què va això del creacionisme: l’enéssima agressió de l’obscurantisme cristià cap a la racionalitat moderna. L’única novetat és el vernís pseudocientífic del tema: és l’autoanomenada “teoria del disseny intel·ligent”. Per surrealista que aquí ens pugui semblar la pel·licula, el cert és que als Estats Units té prou implantació política, social... i fins i tot educativa!

Des de fa uns mesos el virus amenaça d’escampar-se per Europa. Es diu que el papa-inquisidor Ratzinger i les seves hordes de l’Opus-Dei estan fascinats pel creacionisme i es plantegen importar-lo de les amèriques evangelistes. Veurem si se’n surten. La bona notícia del dia és que el primer intent de desembarcament a Barcelona no sembla haver reeixit massa. De moment, el front sota control.

En l’entrada inagural d’aquest blog explicàvem el perquè del seu nom. Anarres és la societat sòcio-anarquista  descrita per la gran Ursula K. Le Guin en la seva novel·la Los Desposeidos. “Utopia ambigua”  era l’adjectiu amb que l’autora subtitulava el llibre. El sentit de l’adjectiu: Le Guin descrivia aquesta societat sense maniqueismes, amb un registre ple de grisos i traient tot el suc possible de les contradiccions morals inherents a tot sistema polític. I, d’alguna manera, aquesta mateixa actitud era la que s’esperava del lector. Aquesta ambigüitat és –al meu entendre- una de les grandeses que han convertit la novel·la en un autèntic clàssic del subgènere de la ciència ficció.

La cosa és que darrerament m’ha caigut a les mans una altra joia literària que també dibuixa una societat sòcio-anarquista i també ho fa des de la lògica d’utopia ambigua. Parlo concretament de La Cultura, l’univers en què Ian Banks situa bona part de la seva producció cf. 

A banda de paral·lelismes, lògicament també hi ha moltes diferències... i algunes són prou de fons: Anarres és un socioanarquisme de l’escassetat mentre que La Cultura és un socioanarquisme de l’abundància.  I deixo aquí el tema per no aixafar la lectura de qui pugui estar-ne interessat. Los Desposeidos està traduït per l’editorial Minotauro i les obres de Banks les publica en castellà La Factoria de Ideas

Després d'un any sabàtic, m'ha tornat a picar la temptació blogger. Els motius de la desaparició i els del retorn no venen massa al cas. Només fer els bons propòsits típics en aquests casos: constància i no tornar a defallir. Poques novetats en la nova etapa: simplement que el blog deixarà de ser apòcrif, com podeu comprovar en la seva capçalera.

I per començar, res millor que la necesidad de afrontar al enemigo, com deia el Silvio Rodríguez. L'ofensiva nacional-catòlica ressorgeix, amb una "curiosa coincidència" amb el període preelectoral. Què fer al respecte? A mi, que m'ha quedat un cert posi batasuno de la meva joventut, em tempta allò de "cap agressió sense resposta!". I per tant m'apunto a l'allau de demandes de denúncia del concordat entre l'Estat espanyol i la "Santa Seu" (sic.) Com sempre, l'esquerra transformadora obrint camí... però molt em temo que no ens en sortirem sols. Per tant m'esperança veure que mitjans propers als socialistes també s'hi apunten, amb important ressò blogoesfèric per cert. I per il·lustrar-ho: res millor que la inevitable caricatura de El Roto.