anarres

Un dels atractius de la blogesfera és que trobes joies en els racons més insospitats. En aquest blog d’un metge intern resident hi llegim una interessant ressenya d’un estudi sobre l’empobriment de la classe mitjana nord-americana durant les darreres dècades. És un procés complex però que s’explica bàsicament per l’excés d’endeutament familiar derivat d’unes expectatives residencials i de consum poc realistes. Avui, la cosa pot esdevenir dramàtica si es confirma la depreciació de l’actiu clau en què s’ha enterrat aquest endeutament: l’habitatge, que als USA sembla estar acumulant una caiguda interanual de preus del 9%  Com no pot ser d’una altra manera, la ressenya ha estat àmpliament comentada en el fòrum on ens ajuntem els paranoics d’aquestes coses: burbuja.info.

 
Sí, ja sé que darrerament m’estic posant molt catastrofista. M’ho feia notar un amable lector en els comentaris de l’anterior entrada del blog. En el fons és simplement deixar-ne constància per poder soltar, en breu, aquell típic comentari narcisista: “Jo ja deia fa temps que això acabaria malament”. Tant de bo els propers nadals em pugueu retraure que em vaig equivocar.

En entrades anteriors comentàvem els efectes desertificadors del canvi climàtic. La conclusió era pessimista: ens empassarem molta sorra. Però això només serà així si vivim terra endins perquè, si residim al litoral, el que ens empassarem és aigua salada. La raó és prou coneguda: l’escalfament global reduirà els casquets de gel polar i, per tant, el nivell del mar pujarà. Fins aquí tot ben conegut.
 
La novetat és que aquesta web ha cartografiat la magnitud de la tragèdia. Concretament han adaptat el Google Maps per conèixer com serà el relleu litoral segons l’augment mitjà del nivell marí. Feu-hi un cop d’ull perquè els resultats impacten.
 
Si voleu saber si al vostre poble li cal demanar flotador de regal de reis, podeu prendre l’estimació de la Universitat de Postdam (que publica la revista Science) i que preveu increments entre 0,5 i 1,4 metres per sobre del nivell actual l’any 2.100

Confesso que és un tema que em fa mal i, per tant, em fa mandra estendre-m’hi. Només recomanar-vos (per un cop i sense que serveixi de precedent) la lectura d’aquesta columna de J.B.Culla a l’edició catalana de El País.

Com sabeu, una de les dèries obsessives de la patronal és el que ells anomenen rendibilitat decreixent del nostre mercat laboral. Ras i curt: figura que cobrem massa per fer poca feina.

Sort que, com diu el Vicenç Navarro, les dades són tossudes. I el que ens mostren les xifres és més aviat el contrari: els assalariats d’aquest país seguim cobrant substancialment per sota de la mitjana europea i en davallada en termes reals, fins al punt que s’està erosionant la nostra capacitat adquisitiva. 

Però avui em voldria centrar en la segona part del retret patronal: aquesta pretesa vagància hispana que tan bé encaixa amb els tòpics casposos de sempre. Un cop més, la constatació empírica ens mostra el contrari que els discursos interessats. Aquesta notícia comenta un informe d’Eurostat segons el qual cada espnyolitu treballa 219 hores anuals més que la mitjana comunitària. 

Per tant, si hem d’explicar les nostres debilitats econòmiques, potser haurem de buscar culpables en altres bandes com l’escàs valor afegit del teixit empresarial espanyol, l’alta temporalitat contractual, la baixa productivitat, l’elevada sinistralitat, la infrautilització del capital humà disponible, etc. Pel que fa a nosaltres... estem fets uns fastigosos stajanovistes!

... fins i tot en aquest blog, habitualment tan monopolitzat per reflexions polítiques, socials o ambientals. I per demostrar-ho avui parlarem d'una cosa tan exòtica com Mart. Si heu seguit la premsa dels darrers dies ja sabreu de què us estic parlant: la confirmació de presència d'aigua en el planeta veí. I també caureu en les implicacions que té el tema: increment substancial de les possibilitats d'exploració, colonització i vida.

Més que posar-me tecnocràtic, tot explicant detalls de la troballa de la NASA, m'agradaria (per un cop) posar-me una mica romàntic i somia-truites. Em deixeu? En alguna altra ocasió us he contat la meva addició a determinada ciència ficció literària. I aquí el tema marcià ha donat molt de joc. Qui no coneix les fantàstiques Cròniques Marcianes d'en Ray Bradbury? Però la novel·la que us voliar recomanar no és pas aquest clàssic líric sinó una obra força més recent i de to més realista, polític i (perquè no dir-ho) èpic. Em refereixo als 3 "Martes" de Kim Stanley Robinson (Roig, Verd i Blau, successivament) L'impacte de la novel·la ha portat a la Mars Society a proposar els tres colors esmentats per a la bandera marciana que un mostro en la imatge adjunta.

Com dirien els trekkies: "Benvinguts a l'última frontera"

Vivim un moment de moltes incerteses respecte al procés de pau obert a Euskadi. Ja comptàvem amb el tancament visceral de la dreta troglodita espanyola de sempre. La novetat dels darrers mesos és, però, l'onada de despropòsits dels actors que -en teoria- haurien d'estar impulsant el procés: el govern espanyol i l'esquerra abertzable. No és poden jutjar d'altra manera la paràlisi de la normalització judicial i política de Batasuna (per una banda) i la revitalització de la kale-borroka i el rearmament (per l'altra)

Miraré de no deixar-me portar pel pessimisme i valorar en la seva justa mesura les iniciatives ciutadanes que estan sortint a favor del procés. Tot just comentar-ne dues. Per una banda ahotsak, el col·lectiu de dones de partits bascos (tots menys el PP) unides per treballar per la pau.  Però sobretot, si estem en un blog, toca remarcar la campanya "En el meu nom, sí"  que va iniciar Alfonso Gil i que, com podeu llegir aquí, està tenint bastant ressò en la blogesfer progressista del país. En podeu consultar el manifest en aquesta web. Des d'aquí tot el nostre suport. L'objectiu de la pau s'ho mereix.