March 9th, 2009

M'abandono al wishful thinking?

Por anarresti - March 9th, 2009, 11:53, Categoría: General

“El pessimisme és un assumpte d’intel·ligència; l’optimisme de la voluntat”. Em temo que la frase de Gramsci ve bastant al cas per descriure el meu estat anímic davant el desenvolupament de la crisi. M’arriben inputs que m’arrosseguen en un sentit i en un altre. En la balança del pessimisme llegeixo el darrer article de Ricardo Vergés sobre la bombolla immobiliària-financera (dimensió, causes, conseqüències....) Demolidor, com sempre. Reconec que és una mica el rotllo mil·lenarista de “vamos a morir!!!”... però il·lustrat amb dades fastigosament convincents.  En el sentit invers, el meu amic Vives m’envia una entrada de Ramón Sagüesa sobre els riscos d’abandonar-se a un estat de pànic econòmic col·lectiu. Calma, calma! ... m’exigeixo a mi mateix després de llegir-lo.

Em consolo pensant que aquesta esquizofrènia que us estic descrivint no és una patologia personal sinó probablement un problema bastant generalitzat en els temps que ens han tocat viure. El problema no pot ser meu, com sempre ha de ser del sistema! Miro de dir-ho amb un tonillo de parodia però, aquest cop, m’ho crec de debò. El capitalisme necessita creixement per sobreviure i una expectativa col·lectiva en aquest sentit de termini infinit. Com acabem de veure  en aquest país, només un estat mental d’aquesta mena pot propiciar una demanda massiva del gran lubricant econòmic: el crèdit, l’endeutament. Hi ha un problema, però, per mantenir aquesta il·lusió col·lectiva: el seu caire contrafàctic. Qualsevol persona amb un mínim de cultura econòmica o historiogràfica sap del caire cíclic inherent al sistema. Per tant només serà qüestió de temps que tothom comenci a adonar-se que el rei va nu... i llavors serà ben difícil aturar la caiguda del castells de naips (contracció de la demanda de béns i serveis, contracció del crèdit, deflació, etc.)

El meu profe de macro ens va explicar una magnífica anècdota per il·lustrar que l’economia és, bàsicament, una qüestió de confiança. Situem-nos en un camp de presoners aliats en l’Àssia controlada pels japonesos durant la segona guerra mundial. L’intercanvi de béns i serveis entre els presoners estava agafant tal  volum que la bestreta ja no era massa funcional i es començava a notar la manca de moneda. Solució: simplement imprimir els billets propis del camp. Sembla que el sistema va funcionar magníficament durant anys, mostrant la seva total solidesa... fins que un bon dia és va difondre el rumor (sembla que infundat) de què les forces aliades s’estaven acostant i l’alliberament del camp era imminent. El que per força havia de ser una gran notícia és va convertir en un col·lapse econòmic-financer. En qüestió de minuts el paper-moneda va passar a valer menys que el paper-higiènic, amb la qual cosa en podeu imaginar la seva utilitat final.

Retornant al títol, que fem? Ens deixem portar pel pessimisme a què sembla abocar-nos tota anàlisi seriosa del que està passant? Petit problema: estem fent una aportació bastant negativa a la superació de tot plegat. O per contra traiem la bandera de la responsabilitat social, ens  autoconvencem que no n’hi ha per tant. Petit problema: és una mica patètic fer-se trampes a un mateix jugant al solitari. Però pel que sembla tampoc no és un mecanisme gens excepcional en la nostra vida quotidiana: els psicòlegs ho han batejat amb l’expressió Wishful thinking.

Sí, ja sé que s’espera de mi un tancament progre-standar de l’entrada. Diguem-ne una reflexió del tipus “El dilema entre l’autoengany i la lucidesa cínica és fals en tant que totes dues són opcions passives que assumeixen el sistema com inevitable. Per contra l’autèntica superació seria bastir un sistema econòmic alternatiu, més realista econòmicament, més just socialment i més sostenible ambientalment, etc, etc, etc” No patiu: no he deixat de creure-m’ho per molt que en faci una certa caricatura. És simplement que no acabo de visualitzar aquesta alternativa. Imagino que era més fàcil fer-ho en altres crisis estructurals anteriors, com la dels anys 30 en què existia una alternativa tangible (el “comunisme real”) o almenys un imaginari del mateix. I si no acabes de visualitzar una meta, encara et costa més de veure clar el camí.

Permalink ~ Comentarios (187) ~ Comentar | Referencias (0)

El Blog

Calendario

<<   March 2009  >>
SMTWTFS
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31     

Categorías

Sindicación

b. Bloggers col·legues (altres frikismes)

Alojado en
ZoomBlog