anarres

Trenco un període de letàrgia blogger perquè em comença a sobrepassar la manca de decisió política per afrontar de debò la crisi actual. Òbviament em refereixo als mateixos governants, reguladors i actors econòmics que durant anys han permès que la bombolla agafés dimensions monstruoses. Però no només: fins i tot des de l'esquerra real crec que  estem apostant per apuntalar un model d'endeutament insostenible, almenys en aquells aspectes que ens han semblat més progres, com l'ajut al pagament d'hipoteques, la baixada de tipus d'interès o la persistència en continuar inundant d'oferta (versió VPO) un mercat immobiliari de propietat absolutament saturat. S'ha parlat molt dels problemes de justícia distributiva de les accions en curs: és just que paguem entre tots les temeràries decisions crediticies de banquers i (alguns) hipotecats? Per què se li presta un blindatge especial al sector financer quan no es fa amb altres sectors empresarials? És justificable socialitzar pèrdues quan no s'han socialitzat beneficis? Quin missatge estem transmetent quan protegim l'endeutament excessiu d'alguns amb els impostos  d'altres que sí havien tingut pautes responsables de consum?

Però el que m'agradaria valorar avui és si aquestes mesures (malgrat la seva òbvia injustícia distributiva) tindran alguna eficàcia en termes d'estabilització dels mercats i d'aturada de l'espiral recessiva. Sóc molt escèptic al respecte, en la línia del que es planteja en aquest post de burbuja.info. Com diu algú en el fil posterior: l'aposta deflacionista que estan fent els bancs centrals per combatre la crisi, no us dóna una certa sensació deja-vu? Welcome to Tokyo 1992?