anarres

Ja hem parlat en entrades anteriors del procés de "aterratge suau" de la bombolla immobiliària espanyola i de les maniobres del sector per socialitzar la ruïnosa nova situació. El darrer episodi de la pel·li ha estat especialment sonat perquè la fallida ha afectat la major promotora de l'Estat (Martinsa-Fadesa), perquè sembla haver-s'hi descobert fraus comptables importants i perquè ha esquitjat alguna de les entitats crediticies més importants del nostre país (La Caixa, sempre en vanguàrdia de l'obra social!) Ara bé, allò que més gràcia m'ha fet de tota la pel·lícula han estat l'exigència del Fernando Martín perquè l'Institut de Crèdit Oficial (és a dir, tots nosaltres amb els nostres impostos) li salvéssim la papereta.

Òbviament aquestes no són (o no haurien de ser) les regles del joc de l'economia de mercat que tan defensa l'empresariat. Quan el gruix de l'opinió pública (i de moment també el Pedro Solbes) així ho afirmem, les patronals del totxo ens responen que ells bé eren bons per pagar impostos quan generaven abundants plusvàlues, per tant ara reclamarien un retorn d'aquesta "generosa contribució" Òbviament l'argument és trampós, en primer lloc perquè la pressió fiscal a les empreses del nostre país no es caracteritza pas per ser comparativament massa intensa. Però, sobretot, és un argument trampós perquè el nostre sector immobiliari s'ha caracteritzat per uns nivells de frau fiscal d'aupa. I el que és pitjor: amb una tolerància absolutament increïble per part de l'administració tributària, segons han denunciat els professionals d'Hisenda. Podeu llegir la notícia en blogs com aquest perquè en els grans mitjans ha passat (com no) completament desapercebuda.

Quina pena de país! De vegades em ve el ramalassu expiatori-cristià i acabo pensant que ens mereixem la que ens està a punt de caure'ns al damunt.