Corbacho i els 4 milions d'aturats

Por anarresti - 24 de Abril, 2009, 10:48, Categoría: General

Ja ens comencem a acostumar a què cada nova edició de l’EPA es converteixi en un petit drama. Ara acaba de sortir la del primer trimestre d’enguany i, evidentment, no defraudarà pas les expectatives més morboses: la taxa d’atur ja se situa en el 17,36%; la destrucció de llocs de treball suma 766.000 noves víctimes a les ja existents (la major caiguda en 32 anys)... però sens dubte la xifra més impactant que omplirà les portades dels mitjans és el nombre total de desempleats, la qual ha superat la frontera psicològica dels 4 milions després d’incrementar-se en 802.800 persones (!) durant el trimestre en qüestió.

 

No tinc prou ànims per entrar en exclamacions, crides a la presa del Palau d’Hivern o solucions màgiques. Em limito a regirar l’hemeroteca per recordar aquesta entrevista en què el nostre flamant ministre de treball assegurava (fa tan sols tres mesos) que mai no arribaríem a aquesta xifra d’aturats . Com diuen en castellà: pa mear y no echar ni gota



Permalink ~ Comentarios (290) ~ Comentar | Referencias (0)

Cínics o simplement incompetents?

Por anarresti - 16 de Marzo, 2009, 9:45, Categoría: General

Aquest dissabte passat he assistit a unes jornades sobre respostes locals a la crisi. En el tancament, el Joan Herrera ens ha advertit que molt probablement hi hagi intervenció pública en el sistema bancari del nostre país. A mi personalment no m’ha sorprès la revelació (les quinieles al respecte ja apareixen en els titulars dels principals diaris econòmics) Sí que m’han resultat novedosos alguns detalls: el quan (probablement estiu) i l’import de la factura de la festa (3-4% del PIB) Sí, sí... ho heu llegit bé: no parlem del 3-4% dels pressupostos de l’Estat sinó del conjunt de riquesa del país.

No entraré massa en la bondat d’aquesta mesura, entre altres coses perquè crec que depèn molt de com es concreti: si ha de ser un xec públic en blanc perquè les entitats financeres arribin al proper venciment de terminis de l’interbancari... doncs casi que no cal. Per contra, si ha de ser una intervenció a la sueca (nacionalització, presa de control i sanejament de debò) puc estar disposat a tapar-me el nas i assumir-ho.

Tampoc no vull entrar en les causes macro que ens han portat fins aquí perquè ja són prou conegudes. Per contra, m’agradaria centrar-me en el nivell micro, en les persones que han tenen la responsabilitat de prendre decisions en el sistema bancari i en el seus mecanismes mentals. En aquest sentit ahir l’ABC publicava una interessant entrevista al director del Banco Guipuzcoano. Us aconsello llegir-la completa però, si us fa mandra, n’he extret alguna de les perles més sucoses:

 “Yo suelo decir que si los créditos se hubieran dado en pesetas y no en euros, no habrían sido tan disparatados. Un caso como el de Martinsa-Fadesa, por ejemplo, en el que hay que renegociar 5.000 millones de euros, ni por asomo se hubiera concedido si antes se hubiera pensado que son 800.000 millones de pesetas. Suena distinto."

"En mi opinión, el problema han sido los créditos sindicados (...) Cuando una entidad pequeña llega a la sala de reunión y ve que al contrato se han apuntado grandes entidades como el Santander, el BBVA o La Caixa, pues... ¡se apunta sin estudiarlo! Yo suelo contar una historia que es muy ilustrativa: «Una señora entra en un casino de Las Vegas, se acerca a la mesa de los dados y pregunta a los crupiers si puede hacer una apuesta de 500.000 dólares. Ellos, tras consultar a sus superiores, aceptan la apuesta. La señora decide entonces poner una condición: «Tengo que estar desnuda al tirar los dados porque me da suerte». Los crupiers, algo perplejos, aceptan y la mujer tira los dados. A continuación, se pone a dar saltos de alegría y a celebrar su victoria por todo lo alto. Cobra los 500.000 dólares y se va. De pronto, un crupier le dice a otro: «oye, por cierto, ¿cuántos puntos ha sacado?»; a lo que su compañero contesta: «¡Ah!, pero es que no estabas mirando tú?». Eso es lo que le pasa a los créditos sindicados. Nadie los estudia."

“Se dieron muchas hipotecas porque había que hacerlo (només li falta afegir que tenien una revelació divina o que escoltaven unes veus que els impulsaven a fer-ho)

Per tant ja veieu “el nivelón” dels individus que han dirigit l’economia financera d’aquest país. Realment ara entenc perquè estem com estem. Però al fil corresponent de burbuja.Info no tothom ho veu així. Certament, alguns benintencionats com jo creuen que l’entrevista denota la incompetència pura i dura dels nostres gestores bancaris, causa darrera del desastre en què estam posats. Per contra altres, més malpensats, creuen que és una mena d’autoparòdia cínica que pretén ocultar les raons reals de tot plegat: una maquiavèlica estratègia de sobreoferta de crèdit (pseudoriquesa financera) i foment de l’endeutament massiu dels particulars i empreses (fase a) + retirada posterior i sobtada de liquidesa del sistema (fase b) per passar a controlar els béns hipotecats (la riquesa de debò) via embargament. Sincerament, no sé quina de les dues possibilitats em resulta més inquietant.

Permalink ~ Comentarios (201) ~ Comentar | Referencias (0)

M'abandono al wishful thinking?

Por anarresti - 9 de Marzo, 2009, 11:53, Categoría: General

“El pessimisme és un assumpte d’intel·ligència; l’optimisme de la voluntat”. Em temo que la frase de Gramsci ve bastant al cas per descriure el meu estat anímic davant el desenvolupament de la crisi. M’arriben inputs que m’arrosseguen en un sentit i en un altre. En la balança del pessimisme llegeixo el darrer article de Ricardo Vergés sobre la bombolla immobiliària-financera (dimensió, causes, conseqüències....) Demolidor, com sempre. Reconec que és una mica el rotllo mil·lenarista de “vamos a morir!!!”... però il·lustrat amb dades fastigosament convincents.  En el sentit invers, el meu amic Vives m’envia una entrada de Ramón Sagüesa sobre els riscos d’abandonar-se a un estat de pànic econòmic col·lectiu. Calma, calma! ... m’exigeixo a mi mateix després de llegir-lo.

Em consolo pensant que aquesta esquizofrènia que us estic descrivint no és una patologia personal sinó probablement un problema bastant generalitzat en els temps que ens han tocat viure. El problema no pot ser meu, com sempre ha de ser del sistema! Miro de dir-ho amb un tonillo de parodia però, aquest cop, m’ho crec de debò. El capitalisme necessita creixement per sobreviure i una expectativa col·lectiva en aquest sentit de termini infinit. Com acabem de veure  en aquest país, només un estat mental d’aquesta mena pot propiciar una demanda massiva del gran lubricant econòmic: el crèdit, l’endeutament. Hi ha un problema, però, per mantenir aquesta il·lusió col·lectiva: el seu caire contrafàctic. Qualsevol persona amb un mínim de cultura econòmica o historiogràfica sap del caire cíclic inherent al sistema. Per tant només serà qüestió de temps que tothom comenci a adonar-se que el rei va nu... i llavors serà ben difícil aturar la caiguda del castells de naips (contracció de la demanda de béns i serveis, contracció del crèdit, deflació, etc.)

El meu profe de macro ens va explicar una magnífica anècdota per il·lustrar que l’economia és, bàsicament, una qüestió de confiança. Situem-nos en un camp de presoners aliats en l’Àssia controlada pels japonesos durant la segona guerra mundial. L’intercanvi de béns i serveis entre els presoners estava agafant tal  volum que la bestreta ja no era massa funcional i es començava a notar la manca de moneda. Solució: simplement imprimir els billets propis del camp. Sembla que el sistema va funcionar magníficament durant anys, mostrant la seva total solidesa... fins que un bon dia és va difondre el rumor (sembla que infundat) de què les forces aliades s’estaven acostant i l’alliberament del camp era imminent. El que per força havia de ser una gran notícia és va convertir en un col·lapse econòmic-financer. En qüestió de minuts el paper-moneda va passar a valer menys que el paper-higiènic, amb la qual cosa en podeu imaginar la seva utilitat final.

Retornant al títol, que fem? Ens deixem portar pel pessimisme a què sembla abocar-nos tota anàlisi seriosa del que està passant? Petit problema: estem fent una aportació bastant negativa a la superació de tot plegat. O per contra traiem la bandera de la responsabilitat social, ens  autoconvencem que no n’hi ha per tant. Petit problema: és una mica patètic fer-se trampes a un mateix jugant al solitari. Però pel que sembla tampoc no és un mecanisme gens excepcional en la nostra vida quotidiana: els psicòlegs ho han batejat amb l’expressió Wishful thinking.

Sí, ja sé que s’espera de mi un tancament progre-standar de l’entrada. Diguem-ne una reflexió del tipus “El dilema entre l’autoengany i la lucidesa cínica és fals en tant que totes dues són opcions passives que assumeixen el sistema com inevitable. Per contra l’autèntica superació seria bastir un sistema econòmic alternatiu, més realista econòmicament, més just socialment i més sostenible ambientalment, etc, etc, etc” No patiu: no he deixat de creure-m’ho per molt que en faci una certa caricatura. És simplement que no acabo de visualitzar aquesta alternativa. Imagino que era més fàcil fer-ho en altres crisis estructurals anteriors, com la dels anys 30 en què existia una alternativa tangible (el “comunisme real”) o almenys un imaginari del mateix. I si no acabes de visualitzar una meta, encara et costa més de veure clar el camí.

Permalink ~ Comentarios (187) ~ Comentar | Referencias (0)

Així és la vida amb deflació

Por anarresti - 23 de Febrero, 2009, 9:33, Categoría: General

L’altre dia escoltava la notícia sobre el darrer increment de l’IPC, la seva moderació i les previsions de deflació, cada cop més esteses entre els economistes. Una persona propera em preguntava per què era fotut això de la deflació. Acàs no és bo que els preus baixin? Així podríem adquirir més bens i serveis amb el mateix sou! És una pensada ben lògica i denota que cap de nosaltres ha viscut mai conjuntures d’aquesta mena. I quan dic ningú no només em refereixo a generacions relativament joves ni a ciutadans catalans o europeus: les situacions de deflació significativa han estat molt i molt excepcionals d’ença de la crisi dels anys 30.

Probablement l’única excepció significativa ha estat la bombolla japonesa que va explotar als primers 90 i que avui encara cueja. Per això m’ha resultat molt interessant un intent de descripció del dia a dia en aquesta situació tan insòlita. Concretament és una crònica escrita per Richard Lloyd Parry, director per Àssia del diari The Times que aquí ha estat traduïda per El Mundo. Donat que el link a aquesta traducció sembla caigut, us passo l’enllaç al buidat íntegre i comentaris que n’han fet a burbuja.info


Permalink ~ Comentarios (175) ~ Comentar | Referencias (0)

Stiglitz: "Nacionalitzar la banca és la única resposta possible"

Por anarresti - 13 de Febrero, 2009, 9:17, Categoría: General

Un dels meus primers records de socialització política durant l’adolescència és un llibre titulat “El Programa Económico del PCE”, curiosament editat per Planeta a mitjans dels 80. Una de les coses que més em va impactar era la proposta de nacionalitzar la banca, com encara es pot llegir en l’hemeroteca online de El País

És curiós que tants anys després la proposta reviscoli, ara ja no des de les nostres propostes alternatives i –assumim-ho- un tant marginals sinó com una de les possibles fórmules d’intervenció dels principals governs occidental sobre els seus sistemes bancaris. El debat al respecte està obert i alguns dels principals economistes del món s’hi estan posicionant. Com podeu llegir aquí, el premi nobel Joseph Stiglitz ho proposa obertament (aquí traducció en castellà) El raonament és prou evident: si per força els ciutadans hem d’assumir part de la propietat de la banca mitjançant injeccions de recursos públics, és lògic que reclamem capacitat de control sobre aquestes entitats financeres.

M’atreviria a afegir l’exigència que no es faci marxa enrere quan la conjuntura econòmica canviï: el que no s’hi val és socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis. A més, tal i com han anat les coses en aquest darrer cicle de creixement embogit, crec que el control públic (o almenys estricta regulació) és l’única garantia possible per (a) evitar que l’enginyeria financera acabi convertint l’economia mundial en una mena d’estafa piramidal i (b) garantir que el crèdit s’adreci bàsicament al teixit productiu real i no a facilitar el sobreendeutament privat per seguir increments embogits de preus en bens bàsics, derivats de bombolles especulatives. Per cert, molt interessant aquest article de Vicenç Navarro sobre com ha anat aquest procés al nostre país.

Permalink ~ Comentarios (208) ~ Comentar | Referencias (0)

La magnitud de la tragèdia

Por anarresti - 12 de Febrero, 2009, 10:59, Categoría: General

L'INE acaba de donar la confirmació oficial: segon trimestre consecutiu amb creixements negatius del PIB, per tant estem en recessió. Aquí la nota de premsa oficial: especial atenció al gràfic que inclou i que adjunto per il·lustrar la notícia.

L’hòstia està sent d’aupa però sempre ens podem consolar pensant que al veí li va pitjor: atenció a la dada de contracció internaual del PIB japonès: ni 1 ni 2 ni 3%.... 11,7% !!! Sí, sí, tal com sona: una contracció de dos dígits en una les principals economies del planeta. Inaudit! Aquí la notícia en castellà però no m’ho acabava de creure... fins que ho trobo confirmat a Bloomberg.

BUFFF!!!!


Permalink ~ Comentarios (212) ~ Comentar | Referencias (0)

Robert Solow: "Espanya necessita tecnologia, no flexibilitat laboral"

Por anarresti - 10 de Febrero, 2009, 9:23, Categoría: General

He de confessar que la frase, recentment apareguda als nostres mitjans, em provoca reaccions contraposades. Per una banda penses: a veure si ara que ho diu un premi nobel del MIT algú li fa cas, perquè des dels sindicats i  l’esquerra portem anys advertint-ho amb èxit tendent a zero. Des d’aquesta perspectiva-economia del coneixement defensem que objectius com productivitat i competitivitat ja no depenen tant de factors clàssics com despeses de localització o salarials. Tampoc serien tan centrals altres factors laborals reiteradament denunciats per les patronals, com pot ser l’absentisme. Per contra la supervivència econòmica d’un país en el mercat globalitzat passaria per l’aposta per sectors i segments d’alt valor afegit, amb molta innovació (tecnològica i organitzativa) i un mercat laboral qualificat i de qualitat.

Una constatació: aquest escenari és ben bé el contrari de l’estratègia de creixement que hem seguit en aquest país durant les darreres dècades. Em refereixo a l’estratègia que realment s’ha seguit; certament aquella que han impulsat banquers i constructors... però també administracions públiques de tots els nivells i colors, perquè el totxo garantia anys de vaques grasses pressupostàries. Pan para hoy... Era ben curiós veure com aquesta “aposta real” dels nostres governs contrastava amb la pretesa estratègia de modernització enunciada en plans oficials, més o menys afortunats, com l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la Qualitat de l'Ocupació i la Competitivitat de l'Economia Catalana.

I una barreja de sentiments: em sento atret per raonaments que encapçalen aquesta entrada però també em generen prevenció. Em temo que, des de l’esquerra, ens estem abandonant als paradigmes socioeconòmics tecnòfils que tant escepticisme ens provocaven fa unes dècades, quan economistes com Solow o sociòlegs com Daniel Bell els enunciaven. ¿Realment la modernització capitalista ens portarà a la superació del conflicte social o –almenys- a la sortida d’aquesta (enèssima) crisi del sistema? La sequera ideològica i el dramatisme de la conjuntura ens porten a somiar una resposta positiva a aquesta qüestió. Així ens emmirallem amb processos recents de països del nord d’Europa que semblen haver-se’n sortit prou bé en aquest sentit (Finlàndia, Irlanda...) Però la història mai no es repeteix i és molt difícil imitar els itineraris de desenvolupament que han seguit els altres. Si la resposta fos només la tecnologia i la innovació, el sistema productiu xinès seria un dels més inclusius socialment... i és evident que no ho és pas. Per tant, en el debat sobre la necessària reconversió econòmica per sortir de la crisi, potser hauríem de rescatar propostes que sempre ens han estat més pròpies: l’economia al servei de la satisfacció de necessitats bàsiques, la provisió col·lectiva de recursos d’alta demanda com el transport, el medi ambient com a límit i com a possibilitat de desenvolupament, l’austeritat en els models de consum, l’eficiència i  sostenibilitat de les fonts energètiques, el desenvolupament econòmic endògen, les formes no-mercantils de producció, el treball cooperatiu...


Permalink ~ Comentarios (169) ~ Comentar | Referencias (0)

Tremosa o el sobiranisme glamourós

Por anarresti - 6 de Febrero, 2009, 9:13, Categoría: General

Tornem a la càrrega blogera després d’una pausa paterno-opositorial. A aquest pas hauré de canviar la capçalera: d’Anarres a Guadianablog. En fi, és el que hi ha...

Avui parlaré del flamant nou candidat convergent a les eleccions europees. Res nou en l’aposta d’aquest espai polític per l’escola privada-privadíssima... això sí: finançada amb fons públics-publiquíssims mitjançant el sistema de concerts. Tampoc és sorprenent l’aposta d’un economista neoliberal per desvirtuar la lògica de serveis públics com aquest mitjançant la generalització de sistemes de copagament. No, la innovació ve d’altres latituds, concretament del tonillo aportat pel nou fitxatge: “l’escola pública catalana no té prou glamour”, Tremosa dixit. Impagable!

Aquesta mena d’episodis ens haurien de resultar prou profitosos als que defensem que l’esquerra s’ha de situar en la qüestió nacional i ho ha de fer des del sobiranisme. ¿Podem assumir una lògica de “front patriòtic” que ens porti a anar del bracet d’aquesta mena de personatges? Jo no ho veig gens clar. Construir el país? D’acord, però quina mena de país? Una Catalunya classista que segregui les persones des del mateix sistema educatiu? No, gràcies. Assumim-ho: Ramon Tremosa no és un dels nostres ni ho són moltes altres persones que es mouen en l’espai del sobiranisme.


Permalink ~ Comentarios (140) ~ Comentar | Referencias (0)

Polítiques anticrisi? Welcome to Tokyo 1992

Por anarresti - 7 de Noviembre, 2008, 7:54, Categoría: General

Trenco un període de letàrgia blogger perquè em comença a sobrepassar la manca de decisió política per afrontar de debò la crisi actual. Òbviament em refereixo als mateixos governants, reguladors i actors econòmics que durant anys han permès que la bombolla agafés dimensions monstruoses. Però no només: fins i tot des de l'esquerra real crec que  estem apostant per apuntalar un model d'endeutament insostenible, almenys en aquells aspectes que ens han semblat més progres, com l'ajut al pagament d'hipoteques, la baixada de tipus d'interès o la persistència en continuar inundant d'oferta (versió VPO) un mercat immobiliari de propietat absolutament saturat. S'ha parlat molt dels problemes de justícia distributiva de les accions en curs: és just que paguem entre tots les temeràries decisions crediticies de banquers i (alguns) hipotecats? Per què se li presta un blindatge especial al sector financer quan no es fa amb altres sectors empresarials? És justificable socialitzar pèrdues quan no s'han socialitzat beneficis? Quin missatge estem transmetent quan protegim l'endeutament excessiu d'alguns amb els impostos  d'altres que sí havien tingut pautes responsables de consum?

Però el que m'agradaria valorar avui és si aquestes mesures (malgrat la seva òbvia injustícia distributiva) tindran alguna eficàcia en termes d'estabilització dels mercats i d'aturada de l'espiral recessiva. Sóc molt escèptic al respecte, en la línia del que es planteja en aquest post de burbuja.info. Com diu algú en el fil posterior: l'aposta deflacionista que estan fent els bancs centrals per combatre la crisi, no us dóna una certa sensació deja-vuWelcome to Tokyo 1992?



Permalink ~ Comentarios (180) ~ Comentar | Referencias (0)

Uns cotitzants exemplars?

Por anarresti - 18 de Julio, 2008, 10:59, Categoría: General

Ja hem parlat en entrades anteriors del procés de "aterratge suau" de la bombolla immobiliària espanyola i de les maniobres del sector per socialitzar la ruïnosa nova situació. El darrer episodi de la pel·li ha estat especialment sonat perquè la fallida ha afectat la major promotora de l'Estat (Martinsa-Fadesa), perquè sembla haver-s'hi descobert fraus comptables importants i perquè ha esquitjat alguna de les entitats crediticies més importants del nostre país (La Caixa, sempre en vanguàrdia de l'obra social!) Ara bé, allò que més gràcia m'ha fet de tota la pel·lícula han estat l'exigència del Fernando Martín perquè l'Institut de Crèdit Oficial (és a dir, tots nosaltres amb els nostres impostos) li salvéssim la papereta.

Òbviament aquestes no són (o no haurien de ser) les regles del joc de l'economia de mercat que tan defensa l'empresariat. Quan el gruix de l'opinió pública (i de moment també el Pedro Solbes) així ho afirmem, les patronals del totxo ens responen que ells bé eren bons per pagar impostos quan generaven abundants plusvàlues, per tant ara reclamarien un retorn d'aquesta "generosa contribució" Òbviament l'argument és trampós, en primer lloc perquè la pressió fiscal a les empreses del nostre país no es caracteritza pas per ser comparativament massa intensa. Però, sobretot, és un argument trampós perquè el nostre sector immobiliari s'ha caracteritzat per uns nivells de frau fiscal d'aupa. I el que és pitjor: amb una tolerància absolutament increïble per part de l'administració tributària, segons han denunciat els professionals d'Hisenda. Podeu llegir la notícia en blogs com aquest perquè en els grans mitjans ha passat (com no) completament desapercebuda.

Quina pena de país! De vegades em ve el ramalassu expiatori-cristià i acabo pensant que ens mereixem la que ens està a punt de caure'ns al damunt.


Permalink ~ Comentarios (172) ~ Comentar | Referencias (0)

El Blog

Calendario

<<   Mayo 2016    
LMMiJVSD
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31      

Categorías

Sindicación

b. Bloggers col·legues (altres frikismes)

Alojado en
ZoomBlog