anarres

Gràcies Hèctor! El ditet, sempre a la llaga
 ;-)

Ara que (dolorosament) s'ha fet la llum,  és el moment de passar comptes amb els que durant anys ens han estat negant l'evidència i  han aconseguit arruïnar bona part d'una generació d'espanyols (majoritàriament joves) Aquí la llista dels personatges públics que (fa tot just uns mesos) ens negaven l'existència una bombolla immobiliària. L'enumeració s'acompanya amb els corresponents links a les notícies de premsa, per prevenir allò del "donde dije digo, digo Diego"

A banda de la reprovació moral, hi ha qui demana valorar responsabilitats penals. Concretament la maquinació per alterar el preu de les coses és un delicte descrit en el Codi Penal: capítol V del títol XIII, articles 539, 540 i 541

Bé, ja sé que fa dies que la pel·li va pel món i la meitat de vosaltres ja l'heu vista. Però no em puc estar de fer una entradeta al blog per si queda algú encara més tardaner i despistat que jo. De debò, aneu-la a veure, és una autèntica joia. D'una banda les interpretacions són magnífiques, sobretot la de Juan Diego. Però, lògicament, allò que enganxa de Casual Day és l'argument i la seva càrrega sociològica. I, a aquest nivell, no veia una descripció tan brutal de les relacions de poder en el capitalisme postindustrial des de Smoking Room, per cert, pel·li amb la que té molts paral·lelismes. I tot plegat amanit amb un humor negre, negríssim!

En una entrada anterior comentava les brutals pressions que estan exercint els lobbys immobiliaris i financers per aconseguir socialitzar els costos del "aterratge suau" que estem vivint.

Pensava, ingènuament, que la cosa aniria per les bambalines del poder i que els apanyillus corresponents s'acordarien de forma discreta. Però no, els grans especuladors del país presenten les seves exigències amb llum i taquígrafs, sense cap mena de complex. Concretament llegeixò aquí que "las asociaciones de bancos y cajas de ahorros de España están pidiendo al Gobierno utilizar dinero del Fondo de la Reserva de la Seguridad Social para hacer frente a la crisis inmobiliaria. Plantean que el brazo financiero de la Seguridad Social invierta no sólo en deuda pública, sino también en cédulas hipotecarias o bonos de la banca"

Manllevo i faig meus alguns dels comentaris més obvis que al respecte es fan en aquest fil: 1r. Per què socialitzar les pèrdues quan en el seu moment no es van socialitzar els ingents beneficis? 2n. Ja han arruïnat als joves i ara van pels vells!

ACTUALITZACIÓ: Una setmana després, el debat segueix aixecant bombolles, si bé en sentits no sempre previsibles. Per una banda Solbes sembla resistir (de moment) els cants de sirena. Mira per on, aquest home encara serà un liberal coherent: "Que es forma una bombolla immobiliària? .-Bé, que es formi. Què explota? Bé, que exploti". Laissez faire, laissez passer. Mai m'hagués imaginat alegrant-me d'aquesta coherència liberal, però és evident que encara seria pitjor deixar sueltu al capital en períodes de vaques grasses i intervenir per salvar-li el cul (amb diners de tots) en l'actual conjuntura. Al respecte, us enllaço un article imprescindible d'Antón Costas a El País Catalunya. En l'altre extrem de la balança, a qui trobem defensant la transferència de fons de la Seguretat Social per auxiliar al capital financer? Doncs a la UGT! Sí, sí... tal com sona. Aquí teniu la font. Vivir para ver!

Ho sento però darrerament hi ha pocs temes que em posin prou com per treure'm de la meva letàrgia bloggera. Ja haureu endevinat que no són pas les crisis hídriques ni les seves gestions comunicatives i organitzatives, més o menys afortunades. Doncs no, ho sento, reconec que el tema és molt important però em destrempa. En canvi allò que sí m'inspira és el rotllo anticlerical. Deu ser una regressió a l'adolescència perquè reconec que molta urgència política, ara mateix, el tema no és que tingui. En fi... que hi farem!

La palla mental anterior ve al cas d"una notícia que ha publicat la SER: el govern autonòmic de Madrid i la Conferencia Episcopal han signat un acord que no només regula l'assistència religiosa en hospitals (fins aquí lògic) sinó que obre als capellans decisions com donar o no sedació terminal a un malalt, practicar un avortament o reanimar o no a un nadó amb malformacions.

Crec que em quedaré en la descripció de la notícia. Les valoracions i possibles respostes que se m'acudeixen caurien massa en el camp del políticament incorrecte.

EDITO AMB ACTUALITZACIÓ DE LA NOTÍCIA: per tal d'evitar greuges comparatius, L'Església del Monstre Volador d'Espagueti també exigeix estar present en els comités d'ètica dels hospitals madrilenys. Val més que ens ho prenguem així...

;-)

Primera: tanta sort que donaven el keynessianisme per enterrat, perquè això és New-Deal pur i dur! En altres paraules: que no s'han exprimit massa la mollera i han optat per les polítiques anticícliques "de tota la vida" Vist això, un sospita que les anomenades "polítiques d'oferta" amb que els economistes neoliberals ens van taladrar durant els 90... doncs no deuen ser tan efectives com ens volien vendre! Com diuen en castellà: no hay más cera que la que arde. L'única manera d'afrontar l'atur és crear llocs de treball.

Segona: anem bé per aquest camí? En principi tots els progressistes estem per enfortir el sector públic i si la despesa corresponent es fa en béns col·lectius d'inversió (típicament infraestructures), doncs molt millor! Només un dubte, però prou preocupant. ¿No estarem insistint en más de la mismo, però ara en versió diner públic? ¿Realment hem de continuar apostant per aguantar l'economia sobre el totxo? ¿O potser és el moment de buscar alternatives amb més futur? Òbviament em refereixo a reciclar el nostre teixit industrial per fer-lo més competitiu. Les fórmules són ben conegudes: segments de producció "no-madurs", R+D, valor afegit, productivitat, qualificació, mercat laboral de qualitat, sostenibilitat... No tindria més sentit orientar l'esforç públic de reconversió cap aquí? Potser és un camí complex però no pas impossible. Altres països comparables al nostre com Finlàndia o Irlanda l'han seguit fa poc. I no els hi ha anat pas malament!

Imprescindible article de Paul Krugman avui a El País. Bàsicament explica les dimensions que està prenent la crisi financera-immobiliària i com serà d'inevitable una intervenció pública per salvar els mobles. Dos comentaris d'urgència al respecte:

Primer. Com hem arribat a aquest extrem? A mi, que no sóc economista, em va costar d'entendre-ho fins que em va caure a les mans aquesta entrada del blog del Nacho Giral. L'explicació és una mica llarga però molt entenedora. Si li hem de buscar alguna limitació, només esmentar que es centri tant en la crisi immobiliària nordamericana i no contempli els efectes financers de la bombolla hispana. Però aquesta darrera ferida encara no ha començat a sagnar de debò. Si voleu assistir en directe al nostre propi espectacle (es preveu molt gore), ja sabeu: la sala és burbuja.info  A no, perdó, que el Sr. Solbes ha trobat una fórmula màgica per salvar la situació: posar diners públics per facilitar l'allargament dels terminis hipotecaris. En altres paraules: mirar d'apagar el foc amb gasolina. Vivir para ver: l'Estat fent competència deslleial als xiringuitos financers d'agrupació de crèdits!

Segon. I ara què? És un d'aquells moments en què interpel·les als teus amics liberals i els hi preguntes si ens hem de mantenir fidels a allò de la no-intervenció dels poders públics. ¿Som coherents i deixem que els mercats s'ensorrin, de la mateixa manera que hem deixat que s'ensorressin les classes populars? O bé iniciem el rescat de tot un sistema financer amb diners dels contribuents, és a dir, bàsicament de les rendes del treball. Bé, de fet aquest darrer és un camí ja iniciat arreu: als USA la Fed no para de baixar tipus, a la UE el Banc Central no para d'injectar liquidesa, al Regne Unit nacionalització pura i dura del Northen Rock... El preu de tot plegat? Inflació, popularment coneguda com "l'impost dels pobres". Però aquest és un efecte secundari políticament assumible, en tant que sempre es pot atribuir al "desgavell salaria imposat pels treballadors i els seus sindicats" i justificar una nova vuelta de tuerca al respecte.

Per tant, com diu Krugman, preparem-nos per veure una "operació rescat" en tota regla. Allò tan impensable per a un liberal coherent, està a punt de ser realitat. Qui sap, potser fins i tot una realitat inevitable.

Sincerament, ara no em ve de gust participar en teràpies grupals ecoblogosfèriques. M’apunto a l’enunciat del Pere Nieto (“hem de parlar”) però, així en calent, tampoc no tinc massa respostes originals sobre les causes de la desfeta ni sobre les possibles solucions. Per tant em quedo en un “seguim”, potser obvi però que toca formular.

Un cop feta l’obligada declaració de dol, con la música a otra parte. Heu anat a veure Juno? Sincerament, em feia una mica de por: típica pel·li d’adolescents USA, pensava. Res més lluny de la realitat.  Com molts sabreu és la història d’una noia que es queda embarassada i decideix triar uns pares adoptius presentables per al seu nadó. Genial la demolició de tòpics sobre maduresa vs. immaduresa, guaissisme vs. grisisme, gaudir-la-vida vs. paternitat... No m’estranya que la crítica ianqui l’hagi triat com millor pel·lícula  independent del 2007.

A banda de la “chicha” l’altre bon motiu per anar a veure Juno és el bon rotllo amb què surts del cinema. I això que descriu un petit drama! En vaig traure una conclusió que potser ve al cas de l’inici d’aquesta entrada: el teu benestar no depèn només de les hòsties que et cauen sinó, sobretot, de com les afrontes. Receptes-Juno al respecte: buscar sortides racionals, desdramatitzar, no emparanoiar-se... i ironia en dosis industrials. I mentrestant la vida sempre reviscola. I sovint no tan lluny com ens pensem.

La paranoia anterior ve al cas d’una campanya publicitària que he vist avui en l’aparador d’una coneguda cadena de cosmètics i perfumeria.  Us adjunto les imatges més avall. Parlen per si mateixes, no crec que calguin moltes més consideracions. Aquí la web coporativa per si la curiositat morbosa us apreta.

Molt recomanable l’entrevista d’avui a Ferran Ramon-Cortés en la contraportada de El Periódico. Bàsicament ens adverteix d’alguns “vicis comunicatius” que tots patim, en major o menor mesura: prepotència, manca d’empatia, desatenció dels aspectes no-verbals, presses, excés d’instrumentalitat a costa de l’expressió de sentiments...

I òbviament havia de sortir l’exemple de la campanya electoral i del recent “cara a cara” Zapatero-Rajoy: to crispat, manca de propostes, ús de dades tergiversades... Com diu Ramon-Cortes “ens estan cridant a l'orella i amb un nivell d'agressivitat que ens posa en guàrdia (...) Aquesta forma de comunicació tan agressiva funciona entre ells, però no inspira la resta dels ciutadans. Per això es queden a casa (a l’hora de votar)”

Clar que sempre ens podem conformar pensant que a casa del veí la cosa és més bèstia. Em refereixo, òbviament, al to fratricida que estan prenent les primàries del Partit Demòcrata nordamericà. La filtració de l’exòtica foto d’Obama disfressat de somalí per part de l’equip de Hilari n’és el darrer exemple. Més enllà del dubtós aspecte estètic del candidat, no em quedava clar el perquè de l’escàndol. Confesso que em va costar caure en el rumor de les preteses afinitats filomusulmanes d’Obama  i el paper que podia tenir la foto en el reforçament d’aquest estigma. Vivir para ver!